Quan ahir vaig llegir la notícia del mecànic de Reus, en Jordi Perelló, a qui s’acusa de delicte d’odi per negar-se a arreglar-li el cotxe a un policia nacional “per principis”, de seguida vaig pensar en el silenci espès que de vegades envolta les converses que els amics de la Clara Ponsatí tenim per telèfon o per Skype, o en la quantitat de gent que em diu que no torni mai a Catalunya —o, almenys, en una bona temporada. 

La parella de l’agent en qüestió, que és mosso d’esquadra, primer el va amenaçar per telèfon i després s’hi va personar, a fer el fatxenda (segons la versió del mecànic). Més tard, una parella de mossos hi va anar i el van identificar. Finalment, el van citar a comissaria i han enviat el cas al jutjat de guàrdia. Se l’acusa d’incitació a l’odi. 

Semblaria que el tema a discutir sigui si un mecànic té dret a no arreglar-te el cotxe, i si té dret a dir que s’hi nega per principis. Però aquesta no és la qüestió. Tot es resumeix, en realitat, en l’alegria amb què els agents de l’autoritat, punta de llança del monopoli de la violència de l’Estat, es dediquen a assetjar un mecànic. Servidors públics armats que pretenen usar l’ordenament jurídic i el poder que la seva autoritat els confegeix per acollonir qui s’hi oposi, convertint les normals relacions civils, amb més frec o amb menys frec, amb més raó o menys, en relacions de violència i por. Un delicte d’incitació a l’odi contra la policia és el resum de com tenim la gent desemparada, en mans de pinxos.

L’extensió de la cultura autoritària sempre comença pels gestos petits, en les pors escampades com a hàbit. Les agressions feixistes als carrers, tan habituals mentre hi va haver els piolins pel país, i els insults i atacs que cada dia rep molta gent per dur un llaç groc a la solapa formen part d’aquest mateix ambient d’impunitat. No deixa de ser igualment significatiu que en el moment en què l’Estat va mirar de xulejar amb porres, cascs, amenaces i monarques, que estava disposat a emprar la violència per defensar la unitat d’Espanya, les banderes espanyoles es van multiplicar als balcons: no és exactament la unitat d’Espanya el que s’hi defensa —o no només—; és també una celebració del poder sobre l’adversari. Una forma covarda de presumir del múscul repressor davant la incapacitat d’acceptar la realitat en llibertat.

No és exactament la unitat d’Espanya, el que s’hi defensa —o no només—, és també una celebració del poder sobre l’adversari

Quan la Clara va marxar a Brussel·les, els amics ens trucàvem per si algú sabia on era i com estava. Encara ho fem. Si algú hi ha parlat, si algú s’hi ha escrit, mirem de comunicar-nos-ho. Però sempre hi ha un moment en què jo dic alguna cosa una mica passada de voltes, o potser simplement explico un detall quotidià amb significança política, i els meus interlocutors, a l’altra banda de la pantalla de l’Skype, em diuen: “Deixa-ho estar, no cal que ho comentis, això”. L’assumpció és que parlant-ne la posem en perill i ens posem en perill. L’assumpció, potser paranoica, és que ens escolten i fiscalitzen. Tant se val si és raonable o paranoic perquè importa que és una paüra que es va tornant hàbit, vici i modus vivendi. I de mica en mica les nostres converses s’omplen de sobreentesos, de silencis espessos i asfixiants. 

És el mateix terror racional que va fer que la meva amiga m’escrivís per dir-me que vigilés amb els tuits, que encara m’empurarien. O el nou costum d’esborrar les converses que hom té per escrit. Fins i tot acadèmics estrangers em demanen que si els he de dir alguna cosa controvertida sobre Espanya, no ho faci per email: “El teu correu està intervingut segur”, em deia un suís l’altre dia. O l’anècdota que explicava un metge fa una setmana en un grup de Telegram d’un CDR: “Ens hauríem de dir republicans i no independentistes —ens deia— perquè així ens evitem que ens diguin que som uns radicals, com m’han dit de males maneres avui en una reunió per dur el llaç groc”. Tots coneixem casos concrets de petites vexacions, el cas del mecànic només és excepcional perquè la impunitat autoritària troba el seu pols en els homes i les dones que tenen la potestat d’empurar-te si els contradius, i ara s’han trobat que l’Estat ho empara i celebra. Que el mecànic hagi plantat cara és un miracle i una mostra que l’honor continua essent un motor de llibertat, encara que no estigui de moda dir-ho.

Una nació és una xarxa de complicitats i de solidaritats, i l’autoritarisme espanyol busca trencar-les, empènyer-nos a la solitud del terror quotidià 

El mecànic de Reus és un exemple perquè va actuar de manera moral, sense càlcul polític, i va dir prou sense escarafalls: "Li vaig dir que no li arreglaria el cotxe perquè a partir del dia 1 d’octubre vaig decidir que no atendria agents de la policia i de la Guàrdia Civil, que possiblement ella era bona persona, però que el silenci que havien tingut els feia còmplices i a casa meva no eren benvinguts". 

La nostra política viu atrapada en el debat de si hi ha res que es pugui fer per aturar l’autoritarisme de l’Estat, o si l’única actuació sensible consisteix a buscar la manera de no encabritar-lo. Però com demostra la interlocutòria de divendres que acredita l’Honorable conseller Joaquim Forn com a pres polític —o com demostren les citacions judicials a tots els líders polítics independentistes, o com demostren les incomptables setmanes de presó preventiva de Cuixart i Sànchez, etc—, l’autoritarisme s’alimenta de la feblesa, no de la provocació. Els ciutadans no haurien d’estar sols plantant cara, atrapats en dignitats individuals, sense poder-ne sortir. 

La protecció que els catalans mereixen avui només pot venir dels gestos polítics de qui és al davant. En la mesura que, com va dir la Marta Rovira i com sabem que diuen en privat molts d’altres, els càlculs processals formin part de l’estratègia política, es condemna el mecànic de Reus a viure amb por. Se l’usa de carn de canó a primera línia i se li contaminen, a ell i a tots nosaltres, els gestos que fan possible una vida digna. Una nació és una xarxa de complicitats i de solidaritats, i l’autoritarisme espanyol busca trencar-les, empènyer-nos a la solitud del terror quotidià i del càlcul merament personal, per inscriure el càstig sobre cadascú de nosaltres per separat. 

El deure dels partits polítics no és apaivagar el conflicte, confiant en la clemència raonable de l’autoritat. El seu deure és posar el conflicte al centre de l’escena, il·luminar-lo, descriure’l, atraure’l sobre ells mateixos. Deixar-se de solucions efectives que només fan més efectiva la dominació i posar-se al servei de fer emergir la repressió nacional pel que és: una ocupació. Atès que no hi ha cap marge per a la retirada, estigueu a l’altura, com a mínim, del mecànic de Reus. 

Joaquim Forn - SergiAlcazar
presos polítics Llarena manté Joaquim Forn a la presó Gemma Liñán
José Antich
Editorial El foli 13 José Antich