Van organitzar la pitjor versió possible d'un referèndum, i la gestió de la preparació i dels resultats ha incinerat la idea referendària per una bona temporada, si no per sempre. De fet, les insuficiències de l'1-O són en part conseqüència de totes les desconfiances creades per l'ús partidista de la idea de consulta que es va fer el 9-N. Fins que la policia no va començar a pegar, era impossible saber si s'estava legitimant un dret universal o una hegemonia electoral particular i els sous que se'n deriven.

La declaració d'independència del 27-O va cremar la idea d'una declaració per molt de temps, si no per sempre. Es podria no haver fet, i anar a eleccions i pagar el preu, o mirar de vendre-les, per preservar la idea. O es podria haver mirat de fer-la de veres, amb el que fos que es tingués, ni que fos per bloquejar l'escenari en defensa d'un dret universal —l'autodeterminació—. Però tothom va estar més pendent de protegir el seu espai electoral, i és en competició amb els altres partits independentistes que es va prendre la pitjor decisió: la que cremava la idea i els seus impulsors.

La manera ridícula i covarda de defenestrar Puigdemont ha calcinat el prestigi de la presidència de la Generalitat i la (bona) idea de restituir un govern il·legalment destituït per macarres. La creació de guinguetes a Brussel·les pensades per legitimar l'assassinat de Puigdemont erosionen per no res la legitimitat del Parlament i la Generalitat de Catalunya —que, per molt que estigui al servei de la unitat d'Espanya, és l'única autoritat pública sorgida de la voluntat dels ciutadans de Catalunya—.

La política catalana ho trinxa tot. Agafa qualsevol idea, per bona que sigui, la degrada a la versió més lamentable possible, la posa al servei dels interessos electorals sense deixar ni una engruna al servei dels interessos polítics i aleshores la crema per sempre. I quan dic interessos electorals ho contraposo als interessos polítics, perquè no parlo de les normals ambicions polítiques i personals del joc democràtic: parlo de la simple necessitat de controlar el corral per poder anar menjant-se les gallines. Tot això, la política catalana ho fa en un context d'assetjament tan inexorable que hom es troba sempre atrapat entre defensar o males decisions o decisions malignes. El resultat és que no només la política catalana no ofereix cap incentiu per entrar-hi —quants prestigis, carreres i vides s'han calcinat ja?—, sinó que ni tan sols ofereix incentius per proposar alguna idea nova que pugui solucionar algun problema, per concret o general que sigui. Hom corre el risc que les idees siguin escoltades, utilitzades i cremades per sempre. I per no res.

La política catalana ho trinxa tot. Agafa qualsevol idea, per bona que sigui, la degrada a la versió més lamentable possible, la posa al servei dels interessos electorals i aleshores la crema per sempre

Tot sembla indicar que la gent nova que ha entrat al Parlament aquest desembre seran passats per la mateixa trituradora que ha operat els darrers mesos i que es trobaran —ja s'hi troben— en la disjuntiva de defensar coses absurdes amb arguments refinats o bé enfrontar-se sense cap força mediàtica o econòmica als estrategues dels aparells dels partits —tan desorientats i escapçats que ja només saben defensar el seu tros amb una versió descafeïnada i barata del cinisme que pressuposen que cal en aquests casos—. És un trist espectacle perquè hi ha gent que té talent i dignitat, i que hi participa mirant de fer alguna cosa de profit que s'alineï amb les seves ambicions personals —un còctel perfecte—, però que es veu de cap a la trituradora sense saber com frenar.

El principal problema d'aquest context no és que la generació actual de polítics sembli que faci camí cap a la trituradora. El problema principal és que no hi ha res que indiqui que si en ve una de nova no es vegi abocada a la mateixa sort. Hem expulsat de la política catalana la possibilitat de l'error i l'esmena. Com que els errors són jugades mestres, les accions malintencionades són accidents, i el cinisme és condescendència, mai no hi pot haver ni encerts, ni accions benintencionades, ni el mínim d'honor que cal per fer el que creus en el moment precís en què et cal improvisar una solució creativa. La gent que va organitzar el referèndum amb veritable determinació, la gent que va treballar incansablement per anar a una declaració d'independència mínimament esmolada —o per evitar el ridícul sense cinisme—, i la gent que ha mirat de fer que la idea de restitució tingués un valor real, —és a dir, gent que ha fracassat amb noblesa i que, per tant, pot ser font d'èxits— van a la trituradora igualment, sense distincions.

La trituradora durarà encara una temporada, acabi com acabi el vodevil de la formació del Govern. Aviat la trituradora s'escamparà fora de la política catalana estricta, cap al periodisme, el món cultural i l'economia que els envolta: els gestos intel·lectuals que miren de posar una mica de llum en el que passa, com si tingués una lògica normal, o que miren de justificar-ho, ja semblen histrionismes de mal actor de telenovel·la. Finalment arribarà a la bona fe de la gent i la tornarà una cosa amarga i autocompassiva.

Potser és l'únic que ens pot salvar: que tot es trinxi. Però la cosa realment dramàtica de tot plegat és que el camp assolat que pot quedar al final potser no serà tan radical i patètic per causar una catarsi, sinó una forma menor de vida pública, que ens permeti arrossegar-nos durant trenta anys sense saber exactament què passa. Potser no, potser tothom comença a sentir-se massa incòmode en el cartró pedra del post-pujolisme.

La trituradora és la raó per la qual conec tanta gent que té més ganes que mai de fer alguna cosa i alhora es resisteix a oferir les seves idees, les seves hores i el seu talent a la nostra esfera pública. La trituradora comença a fer-se visible d'una manera tan ineludible que, per preservar les solucions, molta gent que participa de la vida política sorgida aquests darrers anys prefereix no compartir-les amb els actors de la política catalana. Encara que no ho sembli, és el primer senyal que veig en mesos que em fa ser optimista. S'obre un espai.

Jordi Graupera
SERÉ BREU El desbordament Jordi Graupera
Jordi Graupera
Seré breu El mecànic lliure Jordi Graupera