Passada la filera de turistes que fan cua per entrar al museu del memorial de l‘11-S hi ha la porta principal de la Freedom Tower, l’edifici construït per substituir les Torres Bessones al sud de Manhattan. Les plantes de la 20 a la 44 estan ocupades per Condé Nast, l’empresa que edita, entre d’altres, Vogue, Vanity Fair, Wired i The New Yorker. També tenen Reddit. S’hi van traslladar el novembre del 2014. La mudança funcionava com una metàfora: els carrers i edificis que pertanyien als bancs d’inversió abans dels atemptats ara pertanyen a publicacions, empreses de tecnologia, agències de publicitat. També s’ha omplert de residències particulars. La classe cultural de Nova York, que es veu a ella mateixa com la més poderosa del món, ocupant el lloc simbòlic del poder financer: d’un tipus de capital a un altre. I sobretot una comunitat de gent que viu d’una determinada manera al centre d'una de les ciutats més creatives del planeta, amb formes de vida que s’autodefineixen com a cosmopolites, però que jo veig replicades amb precisió tribal en centres exactament exactes en altres ciutats del món.
Quan s’hi van traslladar, en el segon mandat d’Obama, tot indicava que res no havia de canviar la jerarquia d’aquestes idees i dels individus que l’encarnen. La setmana passada, la revista The New Yorker va publicar un reportatge titulat: Els liberals, són al costat equivocat de la història? (La paraula liberal, fora del manicomi espanyol —magistralment descrit per Gógol a Diari d’un boig—, vol dir algú a favor del sistema de drets d’Occident i la utopia kantiana de la pau cosmopolita. Als EUA, a més, designava l’esquerra, el partit demòcrata, fins que va arribar el socialdemòcrata Bernie Sanders). L’article parla de tres llibres que qüestionen el fons benpensant dels sistemes liberals i acaba amb una mena de defensa del liberalisme que no aconsegueix escapar dels tòpics que els han posat en crisi.
El reconec de seguida: és David Remnick, l’editor en cap de la New Yorker, des de fa 20 anys (el van nomenar amb 39 anys, per cert). És l’home que l’ha convertida de nou en el referent mundial
Només entrar a l’edifici el primer que sobta és que no hi ha un espai obert per orientar-se en forma de gran rebedor. Hi ha una paret de marbre de més de 10 metres d’alt i un guarda de seguretat cada 10 metres, vestit amb trajo i corbata, i un transmissor a l’orella. Ja ningú no està segur de res. Et pregunten on vas. “A les oficines de la New Yorker”. I et donen unes instruccions, gira per aquí, ves per allà, fins al fons, i pregunta al mostrador. Al mostrador et demanen identificació, et demanen de fer-te una fotografia amb una webcam, et demanen passar la bossa per un detector, etc. La vida però és sempre més forta i el sistema informàtic falla, i em deixen entrar igualment sense haver-me fet la foto. Hi ha una dotzena d’ascensors i unes pantalles tàctils on hi marques el pis de destí: 35. La pantalla et diu quin ascensor has d’agafar, i un cop a dins, no hi ha botons. Ja començo a sentir-me com Paco Martínez Soria a La ciudad no es para mí. Quan les portes són a punt de tancar-se i mentre comento amb el periodista de Madrid que m’acompanya que quina modernitat, un home entra al darrer moment i es col·loca al fons. És alt i quadrat, però diria que la roba li va ampla i que duu les espatlles caigudes, com si demanés perdó amb el cos. Quan li miro la cara, dura i seriosa, em faig la idea que deu ser més aviat displicència o capacitat d’entomar-ho tot, perquè el reconec de seguida: és David Remnick, l’editor en cap de la New Yorker, des de fa 20 anys (el van nomenar amb 39 anys, per cert). És l’home que l’ha convertida de nou en el referent mundial, la meca de tot periodista, l’estàndard que miren de copiar els repel·lents i els ressentits de les províncies llunyanes de l’imperi per justificar els seus odis particulars sense ser conscients del sistema de relacions de poder que tota publicació defensa. La revista ven un milió d’exemplars cada setmana, té centenars de milers de subscriptors digitals i costa 8.99 dòlars al quiosc (menys de la meitat en subscripció).
Quan l’ascensor arriba a la planta 35, el reporter Ian Parker ens està esperant just al davant d’unes pantalles que emeten imatges decoratives. Sensació de luxe empresarial, d’estètica amb pretensions de futurisme. Totes les superfícies brillen. Segons com, podria ser un spa de barri pijo. És un disseny d’interiors autoconscient del paper simbòlic de l’empresa: són la tendència. Ens diu que millor xerrem a la cafeteria, perquè a les oficines pròpiament ni hi ha lloc on xerrar. El comentari m’estranya fins que, una hora després, passejant per les oficines, comprovo que hi regna un silenci de biblioteca i si s’hi parla és amb xiuxiuejos. El silenci té una certa bellesa de professionalitat, però a mesura que avances és també un pèl asfixiant, com de poble que es controla els vicis per la via de la repressió dels afectes. És un silenci asèptic. La cafeteria és un espai semicircular, tot finestrals, des d’on es veu l’oest de la part baixa de la ciutat, amb el Hudson river i Nova Jersey al fons, i la punta sud de Manhattan, amb la desembocadura del riu a la llunyania. Com que és la planta 35, no hi ha una visió per sobre dels gratacels, sinó al seu davant, cosa que permet apreciar els detalls de les façanes i la part grotesca dels gegants arquitectònics. Hi ha unes taules amb sofàs de color crema per petar la xerrada, i unes butaques de color gris, encarades a les finestres, amb un reclinapeus i una mampara a banda i banda per tenir solitud. Hi ha diverses menes de cafès i tes segons l’origen, i algunes menges menors, que li donen un aire a Strabucks prèmium. Tothom qui miro duu més de 1.000 dòlars de roba a sobre. Deuen ser els de Vogue. Quan seiem a la taula, encara embadal·lit per l’espectacle de Tetris gegant que ens envolta, li dic: “No sabia que el periodisme donava tants beneficis”. Parker riu i diu: “Bé, em sembla que aquestes oficines ens les van deixar molt barates perquè ningú no volia venir a aquest edifici.” És un rumor que sempre s’ha sentit dir, tot i que no he trobat dades que ho corroborin. Sembla clar que està costant omplir la Freedom Tower pel record tètric que suscita i perquè l’edifici de 1776 peus (l’any de la revolta independentista nord-americana) sembla un objectiu obvi per a un segon atac. Al cor del cor cosmopolita de l’imperi hi batega la guerra, encara. El sistema de poder. Potser per això els propietaris van decidir evitar-ne el nom de Freedom Tower i ara oficialment es coneix com One World Trade Center, tot i que no és un trade center com ho era abans del 2001. “Segur que deu ser molt econòmic el lloguer”, li dic, “més que el del meu apartament de Queens”. I immediatament, mentre ell fa que sí i riu, penso que quina mandra que estiguem jugant tots dos el paper que ens toca: jo el de periodista d’un sistema cultural pobre i subsidiari i ell, el de reporter ric de la revista més sexy del planeta per a un reporter.
“Creus que a Espanya no hi ha ultradreta perquè està institucionalitzada?”, pregunta. “Bé, les elits espanyoles no han perdut cap de les tres grans guerres del segle XX malgrat pertànyer als bàndols perdedors”, responc
Després de respondre-li les seves preguntes sobre la situació política a Catalunya, (“Creus que a Espanya no hi ha ultradreta perquè està institucionalitzada?”, pregunta. “Bé, les elits espanyoles no han perdut cap de les tres grans guerres del segle XX malgrat pertànyer als bàndols perdedors”, responc), Parker ens explica pacientment el procés de fer un article:
Normalment, ell li proposa un tema al seu editor (n’hi ha set o vuit i cada escriptor, en plantilla o freelance, en teoria treballa amb un de sol), l’editor accepta i consensua el tema i el calendari. El reporter treballa el tema durant un parell o tres de mesos. Després el text passa a mans de l’equip d’edició, que vol dir que l’editor pot esquarterar el text en un procés minuciós, en favor de l’estil i de la claredat de continguts. El procés d’edició de The New Yorker és una de les llegendes de l’ofici: unifica l’estil, i fa dels textos, vestits cenyits. El text també passa a mans del departament de fact-checkers. Els fact-checkers comproven que les dades que apareixen a l’article siguin correctes (noms, dates, i d’altres fets, com ara: és cert que la llei que cites diu el que dius que diu?), també comproven que les cites que hi has posat siguin veritat, és a dir, tornen a trucar les teves fonts i els pregunten si és cert i precís el que n’has dit, o et demanen la gravació de la conversa, si és el cas. A The New Yorker, a més, segons ens explica Parker, fan part del reporterisme. Busquen més fonts, més declaracions, més cites, més material, o bé truquen per comprovar interpretacions i fets generals, i t’ho fan arribar per a enriquir l’article. “Ja no sé què faria si hagués d’escriure sense aquesta xarxa de seguretat. És el gran luxe d’escriure aquí”. Després, el text passa als lingüistes, que hi passen el seu rasclet. Com a referència, cal dir que als mitjans catalans no existeixen ni els editors ni els fact-checkers. En alguns casos, hi ha una mica d’edició, però sempre és de manera informal i no forma part del procés. Algunes excepcions a notar són Jot Down, on sí n’hi ha, o El món d’ahir, on hi ha un diàleg amb l’editor, però en cap cas el nivell de detall i treball que hi ha en l’equip d’edició de la New Yorker i els mitjans anglo-saxons en general. Quan un editor et truca normalment és per parlar de censura. Una vegada, en un dinar amb executius d’un grup de comunicació espanyol, em van preguntar què canviaria si només pogués canviar una cosa dels mitjans del grup. I vaig dir: un departament de fact-checkers. Es van escandalitzar. Tampoc no els va convèncer que els expliqués que a una amiga que treballava de fact-checker al New York Times li havia tocat més d’una vegada corregir les dades de les columnes del nobel Paul Krugman.
Tampoc no els va convèncer que els expliqués que a una amiga que treballava de fact-checker al New York Times li havia tocat més d’una vegada corregir les dades de les columnes del nobel Paul Krugman
Les oficines són un espai obert fet de taules compartides i cubicles de paret baixa. Tothom treballa amb Macs de sobretaula i pantalla gran. Sobre els escriptoris del departament d’edició hi ha tot de llibres amuntegats, amb papers a dins, còpies d’articles guixats, i tot de parafernàlia personal: fotografies, plantes, trivialitats, però no hi ha gairebé ningú treballant: és un dimecres a les 12, l’hora de dinar. Al departament de fact-checking sí que hi ha tot de gent treballant amb un posat molt concentrat davant de les pantalles. Els correctors, en canvi, treballen sobre paper. Hi ha força standing-desks, taules altes (amb els ordinadors corresponents) per a treballar-hi dempeus en comptes d’assegut. Hi ha una senyora amb un faristol de fusta i un llum potent enfocant un text imprès en el format de columnes propi de la revista, que duu un retolador fi de color vermell a la mà i llegeix lentíssimament passant el retolador a pocs mil·límetres del text. Un noi rellegeix un altre article ple de correccions i comentaris a llapis. Hi ha una sala petita amb un sofà i un coixí amb un estampat d’una portada de la revista, uns prestatges amb tot de premis periodístics guanyats els darrers anys, i una butaca. A la porta hi ha un cartell amb la tipografia de la revista (com tots els cartells amb els noms de cada empleat en el seu lloc de treball) que diu: “Sala de psicoanàlisi”. Li pregunto a l’Ian Parker si és broma. “Crec que sí”. “Deu ser-ho”, —dic— “perquè la porta és de vidre i no hi ha intimitat”. “Suposo”. Que tant ho pugui ser com no és un bon resum de l’espai entre irònic i afectat propi de l’espai cultural que la revista defensa. Els reporters treballen en despatxos amb porta (en lloc de cubicles), però amb paret de vidre, i no hi estan sols: cada despatx és per a dos escriptors. El de Parker és ple de carpetes de color crema, arxivades amb cert ordre, i tot de papers estesos sobre la taula. La taula està empotrada a la paret. “No tens finestra”, li dic, sorprès. “No, però veig el riu allà el fons i hi passen barcos”, mentre m’assenyala la finestra a través de la redacció.
Saludem un parell d’escriptors, un home ros i barbut i una dona morena d’origen colombià, tots dos menors de 35 anys. La majoria de gent que hi veig ronda els 30 anys o menys. Molts blancs, tot que també hi ha asiàtics i negres. Imagino que la capacitat que té la revista de no convertir-se en un cementiri escleròtic i fer pudor de Brumel té a veure amb la mena de contractes que ofereixen. Els escriptors en plantilla, com Parker, tenen contractes anuals, que es renoven al setembre. No sé com van els preus ara, però Dan Baums, ex-empleat de la revista, va explicar fa temps (aquí), que abans del 2007, cobrava 90.000 dòlars anuals per publicar-hi 30.000 paraules l’any. No és un sou espectacular, però és The New Yorker, venia a dir Baum. Cal sumar-hi, esclar, els costos pagats per fer els millors reportatges que avui es poden publicar i l’exèrcit d’editors al servei de la teva prosa. Sempre segons Baum, per un article com a freelance de 5.000 paraules li van pagar 7.500 dòlars. Es veu que Rolling Stone li pagava millor: 3.5 dòlars la paraula. Per comparar, per aquest article jo cobro 0.03 euros bruts la paraula. Però és culpa meva per escriure llarg. Ho faig expressament: sempre he pensat que si el mercat del periodisme digital pot pagar entre 30 i 150 euros per article, vol dir que la majoria d’articles tindran la qualitat de 30 euros a 150 euros. Si fas articles que costin 500 euros de fer, et menges un mercat pel qual ningú no està competint. Ja es veu que és un raonament de cultura feble feta per kamikaces i il·lusos.
Parker diu que acaba d’enllestir un article sobre un contenciós judicial entre dues dones benestants, exparella, per la custòdia d’un fill adoptat. Els detalls del cas són sucosos perquè expliquen bé els problemes de pensar les formes contemporànies de vida i maternitat en un context en què el dret de família s’adapta com pot i genera incentius perversos. “L’article ho té tot per encaixar a The New Yorker”. El darrer paràgraf de l’article l’ha deixat en blanc, a l’espera que surti la sentència. Mentrestant, l’equip d’editors comença a fer la seva feina.
Els escriptors en plantilla, com Parker, tenen contractes anuals, que es renoven al setembre
Ens acompanya a la sortida. Tot el passadís és ple de vinyetes humorístiques emmarcades amb cura. Són un dels grans al·licients de la revista. Un amic fa un any que mira de publicar-hi una vinyeta: en deu presentar 5 o 6 cada setmana. Al davant de la porta de la planta 38, hi ha una cuina oberta, amb una taula de fusta noble al mig. Sobre la taula, una vintena de llibres d’aquests que hi ha a tots els diaris del món: els envien les editorials per fer promoció, però que no els vol ningú, perquè són dolents. “Els posen aquí perquè se’t treguin les ganes d’escriure’n”, diu. Mentrestant, l’home més vell que he vist en tot el dia es fa un te. És un home negre, de cabells blancs fets de rínxols petits, despentinats, alçats amunt, cobrint només la perifèria de la seva closca i la part inferior de la mandíbula. Duu unes ulleres de pasta rodona, i va vestit amb pantalons de trajo, camisa i armilla de colors verdosos i grisos. “És l’editor de poesia”, em diu Parker. És la idea d’editor de poesia que té la New Yorker. Si el poses en una pel·lícula t’acusen d’inversemblant, romàntic i cursi. No em puc treure la sensació que tot ocupa exactament el lloc que ha d’ocupar en un sistema de pensament i una estètica impressionantment coherent. És com passejar per un portaavions. Un espai tan fort i defensat amb tanta violència, que es pot permetre el luxe de la curiositat sense pagar el preu de la confrontació.
De tornada a casa, llegeixo l’exemplar que ens ha regalat Parker (m’ha sabut greu dir-li que en soc subscriptor i que no calia el gest.) A la secció The Talk of the Town, un article parla del trumpisme a Europa, reforçant la clivella cosmpolitisme-nacionalisme, com sempre, cega al nacionalisme que la pròpia revista defensa. Un altre article se’n fot amb gran delicadesa de l’obsessió de la Gwyneth Paltrow per les vitamines i la medicina alternativa i orgànica, sobre la que l’actriu ha construït una empresa. És un breu reportatge empàtic i cruel, com ho és el bon periodisme, que explica bé la part ridícula del nostre temps, però sobretot descriu els límits de l’univers que comparteixen els lectors i els periodistes de The New Yorker, fins al punt que sembla una broma interna, i per això fa gràcia subtilment. Un votant de Trump no entendria res. I el tercer article de la secció descriu un sopar solidari de manhattanites clàssics en contra de la política migratòria de Trump, on s’hi van servir plats tradicionals dels països dels quals se n’ha restringit la immigració, a 150 dòlars el cobert.
Malgrat aquesta sensació de caricatura luxosa que no em puc treure dels ulls, i potser perquè The New Yorker és el meu imaginari, tinc la impressió que és el mitjà que millor s’està adaptant al cop psicològic que les esquerdes del món liberal han provocat en la intel·ligència de les elits occidentals. Sembla que han posat la potència del seu arsenal al servei d’escoltar què està passant i no només a reforçar els prejudicis que ja duien de sèrie. Potser és només que la diferència entre ells i el món que conec és tan gran, que sí que sóc Martínez Sòria arribant a la capital. O potser la seva fe en el poder que tenen és tan alta com la Freedom Tower. Almenys, no sembla que es facin els innocents.
Per cert, ningú no sap si la revista dóna beneficis. La hipòtesi habitual és que no, però que al grup Condé Nast li convé tenir el portaavions patrullant els mars.