Totes les enquestes anuncien l’entrada d’una bona representació de Vox —o Mocs— al Parlament català. Calculen que entre un quinze i un vint per cent dels antics electors d’Inés Arrimades, la filla del policia, votaran ara el gran partit de l’espanyolisme i de la ultradreta, i perdoneu tanta redundància conceptual. Si fa quatre anys, amb la irrupció victoriosa de Ciutadans, es van acabar les bones maneres entre els diputats a la seu del legislatiu, si aleshores els representants polítics ja no anaven tots del bracet a fer un bon arròs al Born, si amb Ciutadans deixaren de ser tots amics i d’enraonar-se perquè viuen del mateix ofici, a partir de diumenge, amb l’escandalosa arribada de Vox, la tensió augmentarà. Serà ben bonic de veure. Es congelaran tots els somriures. Ja no serà possible ignorar que ha arribat el dentista de Sant Cugat del Vallès, Ignacio Garriga Vaz de Concicao, i que ha estat escollit per sufragi universal. Amb el vot legítim dels nostres veïns. Ni, com serà d’esperar, que és el millor amic de les criatures, el protector de la humanitat, la millor herència d’aquell extraordinari diàleg entre cultures que va suposar la més que gloriosa colonització espanyola sobre els avantpassats dels Fang a l’actual Guinea Equatorial. Serà bonic de veure. De la mateixa manera que també són bonics de veure aquells imponents blacks que militen i decoren, amb llur exotisme, el Rassemblement National de Marine Le Pen. Es veu que en francès és més chic dir-ho en anglès, i també es veu que els antics imperis colonials tenen tota mena de gent, de totes les mides i colors. Serà bonic de veure que, mentre tenim l’autèntica ultradreta còmodament instal·lada al palau de la Ciutadella, els nazis i els racistes i els intolerants, les males persones, continuaran essent sempre els polítics independentistes i els que els voten. Perquè així ho manen els mitjans de comunicació de l’espanyolisme. Perquè sempre ens fa por llençar un paper a terra, perquè som un poble apallissat i acomplexat. I perquè ens mereixen la cruel repressió política que patim. Un fatxa espanyol és un patriota molt intens, molt emotiu i és millor ignorar-lo, ens diuen. Però un independentista català és un greu error de la història, una identitat política que ha de ser exterminada com van exterminar els quatre indis del senyor Josep Borrell. Nosaltres no tenim cap dret a ser ni a existir, exactament com en els temps del general Franco.

Ara que Vox tindrà representació parlamentària la societat catalana viurà una sotragada, una important experiència de sinceritat. De la mateixa manera que els independentistes han acabat sortint tots de l’armari, i hem reconegut que allò del regionalisme, del nacionalisme, del particularisme era tot una conya, i que, en realitat, sempre havíem volgut una nació catalana lliure, els altres ara ens paguen amb la mateixa moneda. Amb la mateixa sinceritat. I ens diuen que estimen el totalitarisme, que volen una Espanya uniforme i única i que, a tot estirar, estan disposats a tolerar-nos si no fem soroll i parlem només a casa el català de merda que parlem. Que el franquisme mai no havia desaparegut, que només feia l’orni; feia veure que se n’havia anat perquè l’Estat espanyol pogués entrar dins de la Comunitat europea. I aleshores la societat catalana haurà de decidir si es decideix per la independència de veritat o què. Vox ens estimularà. Almenys amb l’arribada de Vox s’acabarà per sempre la tabarra de la hipocresia federalista. S’acabarà l’ambigüitat dels partidaris d’Ada Colau i dels suposats ciutadans del món. Per fi podran abraçar-se amb Manuel Valls de la mateixa manera que Viatxeslav Mólotov va abraçar-se amb Joachim von Ribbentrop. Tendrament.