Hi ha una passió, un deliri, una debilitat que és més forta del que ells són, i és la passió per silenciar, per fer-te callar. És una pulsió que travessa la història, que mai no mor, més aviat al contrari, si hem de creure el que ens expliquen alguns cronistes de la llibertat política, avui amenaçada. Que callis, nen; calla, papa; calla, amor; calla, cabró. Tu calla, bordegàs, tu no en saps, tu què sabràs, tu on vas, tu la llengua al cul, muts i a la gàbia, que aquí els bons, els superiors, som els d’aquest grupet i els altres, pobres desgraciats, no teniu dret a res. Et fan callar i no et volen deixar ni que protestis, ni que facis saber les teves raons perquè aquí no som iguals i empassa't les paraules que havies dit, com un flascó de verí. Com quan el sant rei En Jaume I el Conqueridor va escapçar la llengua del seu confessor, del dominic i bisbe de Girona Berenguer de Castellbisbal. Es veu que per parlar massa, el motiu no queda gaire clar, el prelat es va trobar de cop amb la boca molt més ampla que abans. El silenci s’imposa en matèria de secrets, de la mateixa manera que és impropi d’una premsa lliure i emancipada del poder polític, de la insofrible propaganda. La premsa que està al servei dels lectors no ha de callar mai, ni per equivocació, la premsa és xerraire o no és premsa, perquè si calla està al servei del poder polític, perquè si calla està robant la informació al públic, que la necessita imperativament per exercir correctament la sobirania política. La premsa té dret a equivocar-se, però no a callar. Si no saps el què, si bades, si no coneixes, per exemple, qui és Ada Colau i en què es gasta els diners, pots tenir la mala pensada de votar-la, com si fossis un Manuel Valls qualsevol, que sí que la va votar perquè la capital no estigués en mans dels independentistes. O tenir la mala pensada de votar el PSC a Badalona, sense importar-te qui és el candidat. Hi ha localitats de l’extraradi de Barcelona que voten amb fatal entusiasme el partit socialista espanyol de manera ininterrompuda des del 3 d’abril de 1979. Quan fa 41 anys que el mateix partit guanya les eleccions es pot dir que és una democràcia? És curiós. Sembla, més aviat, el joc de la ruleta manipulada, així el casino sempre guanya. Hi ha premsa lliure en un territori sense alternatives polítiques reals?

La tradició espanyola és silenciosa i farcida de tota mena de pors i prevencions, de prejudicis, ja molt abans de la construcció de l’Escorial, un palau dins d’un enorme monestir on la monarquia exhibia satisfeta un poder absolut i un mutisme eixordador. És la gran diferència, al segle XVII, amb Versalles. A la cort del rei de França semblen autèntiques cotorres, tothom enraona i vesteix amb una etiqueta de colors vius i optimistes, tothom garla sense parar, tothom té molt per dir i per contradir, és el territori ideal dels filòsofs i dels escriptors del Grand Siècle. A la cort del rei d’Espanya, en contrast, el color negre és obligatori i obligatori també ho és un silenci sepulcral, obscurantista. Només es trenca per llegir en alta veu la veritat absoluta, el dogma total, la Bíblia. Per la seva banda, els catalans i, especialment, els de la capital, reclamen una antiga tradició que permet la discrepància, la dissidència, el dret a parlar sense limitacions. Fins i tot per escarnir el poder. Una vella sentència assegura que els nostres avis “havien aüda la lenga en francha alou de parlar de lurs reys e senyors e havien acostumat maldir d’aquells.” Quan el nostre Alfons el Benigne intenta fer front a una rebel·lió popular, la seva muller, Elionor de Castella, se sent estupefacta davant el tarannà dialogant del monarca català i vol imposar el mètode del seu país. No ha canviat gaire: “Señor, esto no lo consentiría el rey don Alfonso de Castilla, nuestro hermano, que él no los degollara a todos.” Un mètode que el seu marit rebutja amb gran serenitat i ganes d’explicar-se, com assegura la Crònica de Pere el Cerimoniós: “Reina, reina, el nostre poble és franc (lliure) e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons.”

Efectivament, sembla que el temps no hagi passat durant aquests dies en què el govern de Pedro Farsánchez continua insistint, una vegada i una altra, en la seva campanya de desinformació. Quan continua volent enganyar-nos i alhora limitar, censurar les opinions discrepants i crítiques. Amb l’argument de preservar la veritat, com si el president Farsánchez l’hagués coneguda algun dia, com si no fos un mentider compulsiu, que tan aviat s’inventa informes de la Universitat Johns Hopkins com comitès científics que, en realitat no decideixen res. Les paraules de l’actual govern són idèntiques a les que va fer servir Ramón Serrano Súñer, cunyat del general Franco i ministre de l’Interior durant la guerra, el 22 d’abril de 1938, quan calia reconstruir Espanya a partir d’una nova normalitat. Són unes paraules que li va escriure el seu assessor Antonio Giménez Arnau, inspirades tant en les lleis feixistes sobre premsa com en els mètodes nazis del doctor Goebbels: “Levantar frente al convencional y anacrónico concepto del periodismo otro más actual y exacto, basado exclusivamente en la verdad y la responsabilidad”. L’Estat espanyol de Franco es presentava com una solució tan imaginativa, tan innovadora, com avui ho són les darreres proclames idealistes de Jaume Asens, centrades en el descobriment de la sopa d’all. Mireu que bonic: “Redimido el periodismo de la servidumbre capitalista, de las clientelas reaccionarias o marxistas, es hoy cuando auténtica y solemnemente puede declararse la libertad de la Prensa”.