El president Puigdemont ha deixat de ser una estàtua humana de la Rambla de Barcelona, ja no sembla l’home de pedra belga, s’ha desconfinat o s’ha desenconstipat, no ho sé jo, que uns diuen que ha mogut un braç, i uns altres diuen que ha estirat les cames. O que ha girat els ulls, que ha fet aletejar les llargues pestanyes. El cas és que només que el president legítim obri i tanqui l’ull, l’alabatre més insignificant acaba provocant una tramuntanada a Catalunya i terres adjacents. És un fet. Només cal veure la por que li tenen, el pànic dels adversaris polítics que són tots, unànimes, perquè en això estan d’acord des de Vox a la CUP passant pels fills d’Espanya i els de Pujolònia, els diaris del règim, que no volen que Puigdemont torni, sobretot que no pugui tornar. I, de fet, no s’adonen que l’única força, l’autèntic poder de Carles el Gran és que és Carles l’Ardit i és que és Carles l’Intrèpid i és que és Carles-Que-T’estimo-Carles, ai, aiaiai, que rasquin guitarres a l’hora de la fresca. Que la gent li fa costat, Puigdemont sense la gent és menys que res, allò que en diríem el poble, perquè ja sabeu que és més difícil mantenir que enamorar. I d’il·lusions també es viu, de fet, fa anys i panys que no vivim més que d’il·lusions, perquè de calé gens ni mica, que vivim de pensar que ens en sortirem, que sens dubte que ens en sortirem perquè no pot ser, home, que no pot ser tanta Guàrdia Civil, i tanta garrotada, i tanta ràbia, i tanta estafa, i tanta mentida damunt d’una altra mentida al cim d’una altra mentida. Això s’ha d’acabar. La que viu i treballa a Catalunya, o el que hi viu i hi treballa, el poble català, sap perfectament que l’única guerra que encara no s’ha perdut, que l’única guerra que encara belluga i bellugarà és la que tenim contra els que ens manen, contra els que ens collen; que l’única guerra que encara continua és la de la resistència de Puigdemont. Que contra el que deien els grans experts, el camí de la lluita sense armes és l’únic camí de la independència de Catalunya. Perquè només cal comprovar que Carles el Pacífic ha fet més mal a Espanya que tota la història d’ETA, sense pelar ningú, sense avergonyir-nos.

La política no és cosa d’idees sinó de persones. De persones que aprofiten les oportunitats. I votem concretament persones i maneres de fer, votem capacitats personals, amb noms i cognoms, no pas idees ni partits polítics. Les idees hi són però tampoc no podem estirar més el braç que la màniga, que el comunisme i el feixisme també són idees i ja em direu quin profit n’hem acabat traient tots al cap i a la fi. I la majoria social independentista vol resultats i no concursos d’idees. La majoria social independentista està decidida a aprofitar l’oportunitat que estem vivint. El poble sap qui té la majoria, sap qui té la iniciativa i sap que el moviment polític de Carles l’Indòmit és la forma més aconseguida de ruptura, de fer net, que hem estat capaços d’elaborar com a societat. Després de dècades de persecució política i de saqueig econòmic, vet aquí novament Carles el Tenaç, Carles el Molest, Carles l’Insuportable. I hi serà i guanyarà eleccions mentre la gent vulgui. Encara que, ara com ara, guanyar les eleccions, a Catalunya, és com exactament igual que perdre-les. Perquè continuen manant els de l’altra banda.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (117) Perpinyà la fatxa Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (116) Paludisme Paluzie Jordi Galves