El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha dit que Ramon Trias Fargas era un pragmàtic “en el bon sentit de la paraula”. I és que té raó el Molt Honorable, perquè les paraules es poden fer servir en molts sentits, on vas a parar. La majoria de les vegades s’empren en sentits maliciosos, i fins i tot sediciosos, perquè la gent del comú és com és. Dolenta. I, a més a més, no es renta i es gasten els diners en vicis. Sí, vam arribar a un punt de tanta mala intenció que la mateixa paraula “Triasfargas” acabà esdevenint sinònim de lucre, de corrupció d’un partit polític, gràcies al frívol bateig de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. Perquè amb l’honorabilitat del nom Trias Fargas pensaven que ho taparien tot. Amb el nom i adobat amb música catalana. I és perquè qui estira més el braç que la màniga sempre s’imagina que a ell no, a ell no l’enxamparan, que tothom és curt de gambals. Ahir, la veritat, era trist veure’ls asseguts, el president Pujol, per bé i per mal, responsable de tot el que fou CiU i a Miquel Roca, enemic íntim del ja centenari Ramon Trias Fargas, juntets, gairebé del bracet. Pujol i Roca són vius però la memòria del mort els assenyala amb el dit.
Fet a ell mateix a través dels temps heroics i exigents de l’exili a Bogotà, Xicago i Oxford, Ramon Trias Fargas fou, efectivament, un pragmàtic en el bon sentit de la paraula. Exactament al contrari del que és l’actual govern, instal·lat en la paràlisi permanent, en la frustració política, en l’exercici quotidià de decebre, dia a dia, la confiança dels electors independentistes. Perquè administren una autonomia sense ciutadans autonomistes. Ni l’espanyolisme creu en l’autonomia catalana ni hi creu l’independentisme, per les raons oposades. El senyor Trias Fargas mai fou un home de partit, ni un funcionari apparàtxik com ho és el Molt Honorable Aragonès, ni tampoc es va servir de la política per al seu projecte personal com Jordi Pujol o Miquel Roca. Era un economista que pensava en anglès, un intel·lectual ben cossat i una ànima lliure com només les ha tingudes Catalunya en aquell últim segle d’or que va de la publicació del Criterio de Jaume Balmes al final de la Segona Guerra Mundial. Trias Fargas, amb un bigoti de la guerra dels bòers, fou un economista liberal que creia en l’economia de mercat. Però no com un dogma sacramentat, sinó com la millor possibilitat real per al progrés del conjunt de la població. En contra dels contes de fades benintencionats ⸺ o no ⸺ del comunisme redistribuïdor que ho solucionaria tot i de l’autarquia nacionalista franquista. Certament Trias Fargas no creia en aquesta economia falsament liberal d’ara que consisteix en dir que no hi ha alternativa i en acollonir-nos a tots. Que t’abaixis els pantalons i que callis, home. I que els rics seran cada dia més rics i els pobres més pobres fins a la autodestrucció final. No es pot oblidar una dada fonamental. I és que el senyor Ramon fumava la pipa amb el mateix estil que el primer ministre britànic Harold Wilson.
A Trias Fargas li era ben bé igual emprenyar, molestar, assenyalar qui fos. Era independentista i ho deia, encara que això irrités a Jordi Pujol que mai ho va ser ni ho és ara. Parlava d’estat català perquè li semblava que aquest era el punt de referència que no s’havia de perdre de vista. Exactament al contrari del que fa i desfà el govern Aragonès. Trias Fargas era enemic del porciolisme desarrollista, de l’economia franquista i per això es va mostrar contrari al famós Pla urbanístic de la Ribera. El projecte megalòman d’una certa burgesia catalana capitanejada per Pere Duran Farell, mentor d’algun polític d’avui. De manera que Trias Fargas va assenyalar amb el dit Narcís Serra, ex alcalde de Barcelona i aleshores ministre de Defensa d’Espanya, pel seu conflicte d’interessos, entre el que és públic i el que és privat. I va acusar el pla de “gran operació d’especulació urbanística”. Li era igual que la gerència del Pla de la Ribera fos compartida entre Narcís Serra i, precisament, un senyor anomenat Miquel Roca. Trias Fargas es va limitar a negar que hagués dit el que, realment, havia dit com li va exigir Jordi Pujol, un xic emprenyat. Trias Fargas estava convençut, perquè la sabia molt llarga, que així, negant l’evidència, tothom entendria el que havia d’entendre. I que tothom entendria quin era el bon sentit de les seves paraules. Sí que era un pragmàtic, sí.