El pitjor de tot no és que et peguin. El pitjor és que siguis tan desgraciat i vulnerable que acabis adorant i esforçant-te per qui t’ha pegat. Estic pensant, per exemple, en les pobres dones que defensen que els seus marits les peguen, però només “el que és normal”. O que si “no em pega és que no m’estima”. La perversitat acaba niant en el magí de les víctimes destruïdes. Hi ha tot tipus d’aquests casos perquè la història universal de la infàmia té un nombre infinit de capítols esquitxats de sang i de merda. Efectivament, el pitjor no és que et maltractin o que t’estafin, no, el pitjor és que arribin a destruir-te mentalment i acabis perdent el sentit de la dignitat, de l’autoestima, de la condició humana. Que t’acabis sentint culpable de ser com ets, que acabis pensant que la teva identitat de dona, d’home, d’indi, de negre, de català, de lesbiana, d’homosexual, de malalt, de vell, és prou motiu perquè et faci vergonya ser tal com ets, en el replec més interior de tu.

Un escriptor impàvid i implacable com J. M. Coetzee va escriure el 1999 Desgràcia, una novel·la que explica perfectament la feblesa de les idees davant de l’horror banal i quotidià del que és capaç l’ésser humà. I com mai n’hi ha prou amb les bones intencions ni amb les actituds a fi de bé. Una dona com un castell, l’escriptora negra Maryse Condé (illa francesa de Guadalupe, 1937), em va ensenyar com ens han fet pensar, equivocadament, als individus colonitzats, als manipulats, als estafats, als que un dia vam creure que la nostra pròpia desgràcia era justa, que la nostra vida no era important i que érem perfectament sobrers, prescindibles, indignes de ser com som. Condé em va explicar que els colonitzats, els adoctrinats pel poder no som responsables de la nostra dissort, de la nostra etiqueta d’inútils. Ho va fer a través de la història d’un episodi de la seva vida. La gran Maryse, de joveneta, se sentia molt lletja. Feridorament lletja, més enllà de qualsevol subjectivitat.

En realitat era una negrassa preciosa, radiant, però estava podrida pel seu complex d’inferioritat, per la culpa de ser tal com era. “Vaig canviar més tard —diu— però al començament va ser molt dur integrar el meu físic”. Ningú l’hauria pogut fer canviar d’opinió al començament. Estava segura que l’autèntica bellesa era d’una altra color, blanca i rossa, com una vaileta que ella veia a l’església, com una vaileta que ella admirava, que ella envejava, blanca i rossa com un personatge dels que pinten en la mitologia cristiana habitual. Se sabia tan indigna amb la mateixa intensitat amb què sabia que aquella noia era definitiva. Era més que un sentiment, era una certesa. “Al final vaig haver de desaprendre tot allò. Amb el temps vaig adonar-me de l’origen d’aquelles idees”, conclou Condé. És l’odi a la pròpia negritud el que acaba ennegrint-te el cor, com el de la pobra serventa negra de la pel·lícula Endevina qui ve a sopar (Guess who’s coming to dinner) de 1967. El personatge més classista i racista és la Tillie (Isabel Sanford), que ha criat la pubilla blanca de la casa i no se’n refia gens de John Prentice (Sidney Poitier), per un simple motiu: és un home negre. I ella coneix molt bé els negres.

La independència de Catalunya no només és imprescindible i inevitable. És l’única possibilitat de pensar amb el cap clar algun futur amb cara i ulls

Aquesta mateixa actitud determina l’actitud de moltes persones corcades pels seus propis prejudicis, que no són altra cosa que un conjunt de complexos i de covardia. Com van fer determinats jueus que denunciaven d'altres jueus davant de les autoritats nazis. Com van fer les senyores pones contra les activistes feministes o els homosexuals amagats i reprimits contra els defensors dels drets LGTBI. A casa meva, per posar un exemple, un dels primers conflictes polítics que recordo fou quan vaig decidir que, si em deia Jordi, també havia de dir-me’n legalment, en els documents oficials. L’actitud alarmista dels meus pares fou perfectament imaginable. Havien interioritzat molt bé el que hauria dit un guàrdia civil dialogant però ferm, al servei d’Espanya. Aquell poli bo que ens permet seguir lligats a la cadena i mira per la nostra integritat física.

Quan sento els polítics d’Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya defensant la nova llei del català, satisfets del que ningú pot ni podrà mai estar satisfet torno, de cop i volta, molts i molts anys enrere. Faria riure si primer no fes plorar. Tota aquesta gent vivint del passat. Quan sento que no hem de parlar d’independència sinó d’infraestructures, d’inversions a Catalunya, de calés, de negocis, em sento perplex. Perquè saltem de Franco a Pujol i de Pujol a Franco com si no hi hagués res més sota la capa del sol. Quan els polítics i els periodistes em parlen de possibilisme, d’estar fent tot el que poden, de “ser intel·ligents”, quan em piquen l’ullet... em pregunto qui, qui, sinó nosaltres, el poble de Catalunya, ha entès millor que ningú el possibilisme i els ha votat, tots aquests polítics, des de 1978 fins avui. I els ha pagat tan i tan bé per arribar a on som ara. A aquest panorama. De vegades el poble sembla que no tingui memòria. És cert. Però és que els nostres dirigents no tenen vergonya. 

El meu primer dia de facultat, quan duia molts menys anys al damunt, vaig veure, atònit, una pintada del sindicat d’estudiants AEIU que resava: “Tanca’t a Espanya i obre’t al món”. Em va semblar exacte. L’espanyolisme que jo havia conegut fins aleshores, al poble, era el guirigall dels violents i dels militaristes, dels partidaris de tornar a la dictadura. El catalanisme, en canvi, em semblava un moviment obert, internacionalista, modern, civilitzat, del que participaven totes les persones cultes que coneixia o havia llegit. I quan dic totes, vull dir totes. De manera que uns anys més tard vaig poder viure al que se’n deia l’estranger. Hi vaig ser quatre anys meravellosos. La millor experiència política de la meva vida fou treure’m Espanya del cap. A l’estranger vaig aprendre moltes coses. La primera i principal. Autoestima. La segona. Que Espanya està intoxicada per uns mitjans de comunicació espanyolistes que odien visceralment els catalans. Que com un corc ens van enverinant l’autoestima de ser catalans. I que l’impacte mediàtic, en l’opinió pública catalana, de la bombolla informativa espanyola és una gruixuda teranyina per al pensament. Una boira que ens fa perdre el món de vista. Per a un pensament digne del nom pensament, si més no. La independència de Catalunya no només és imprescindible i inevitable. És l’única possibilitat de pensar amb el cap clar algun futur amb cara i ulls. Heu vist la cara d’entusiasme i de creure en el que fan dels nostres polítics? La tristesa de l’autonomia? Després d’haver escrit durant onze anys a La Vanguardia sé perfectament del que parlo. I quin altíssim grau de manipulació de la realitat poden arribar a aconseguir. Només la veritat en farà lliures. Allò que no diu La Vanguardia és un llibre de J.V. Foix i estaria bé preguntar-se per què se’n diu així. La gent, el poble, ha sortit any rere any al carrer, i està desitjant tornar-hi.