Pedro Sánchez, Pedro Farsánchez, Pedro No-Res, ni té conviccions, ni té principis, ni té paraula, ni té herència política per transmetre. En contrast amb Felipe González, amb José María Aznar, no deixarà cap frase memorable per a la història, cap declaració pública, cap opinió que representi, que expliqui d’alguna manera, el període del seu govern. Ni tan sols cap frase particularment divertida o absurda, com ara “lo más importante que se puede hacer por vosotros es lo que vosotros podáis hacer por vosotros”, que un dia va engaltar Mariano Rajoy als veïns de Lorca, per dir que el millor govern possible és el que no fa res, el que mai no es desgasta, el que deixa els ciutadans al ras i que s’espavilin. Campi qui pugui, això és la guerra, que aquí els governants no estan per fer res, només per figurar i solucionar-se la vida. A tot estirar, els governants són on són per frenar el poble, per impedir qualsevol canvi o millora, per assegurar que no es faran invents. La vida com a letargia, la història com a gran badall, és clarament l’antipolítica per a una mentalitat contemporània però, de ben segur, no pas per a la tradició política otomana, musulmana, espanyola, que ha fet de la repetició, de l’immobilisme, una mena d’identitat monstruosa, una manera de ser i de sobreviure en el cosmos.

Tot és i serà sempre el mateix. Els canvis són només il·lusions de l’esperit, ens diuen. Pedro Sánchez no creu en res ni pensa res, però com a president del govern d’Espanya no té altre remei que fer de president, i fer d’espanyol. En aquest sentit, la seva aventura personal fou primer la d’un lluitador generacional que reclamava el seu lloc enfront dels vells que s’eternitzaven en el poder. I, ara que ja té el lloc, és l’aventura del governant que es vol mantenir dalt del cavall a qualsevol preu. Entenent-se amb qui sigui, si cal. De la mateixa manera que va bescantar Pablo Iglesias i Podem per, encabat, abraçar-s’hi, ara que ha decidit que, de gran, vol durar tant com Angela Merkel o més, ha decidit abraçar-se amb els que poden ajudar-lo. Ara que ja s’ha fet imprescindible en el PSOE, i no perdrà la feina presidencial, és el moment d’entendre’s amb la vella guàrdia del seu partit, amb Felipe González, amb l’Íbex 35, amb els fills moderats de José María Aznar, amb un Pablo Casado penedit de nazismes i que ja no es dona el bec amb Santiago Abascal. No sé si vostès van veure l’entrevista que el socialista Évole va fer a l’Aznar etern, a l’espanyolíssim que no vol ser enterrat, com el Cid, que en morir vol fondre’s amb el paisatge de Castella, amb l’altiplà castellà. Fou com una manera de dir que Aznar i l’aznarisme s’inocularan, que de fet ja s’han expandit, com un virus, per l’atmosfera espanyola. I que Pedro Farsánchez, posseït per l’Alien trencarà amb Podem, guanyarà les properes eleccions i farà una gran coalició amb un Partit Popular ensinistrat. Una gran coalició espanyolista que s’enfrontarà a l’independentisme, un independentisme unit o desunit, això no ho sap ningú, ni tan sols el pres polític Oriol Junqueras.