El principal enemic de la democràcia catalana són els partits que, tal com els tenim, és que no els tenim. Són ells que ens tenen agafats pel nas. Tots els nostres partits sense excepcions. Hi ha qui gosa imaginar una societat millor però mai no imagina uns partits millors, ja és sorprenent. Uns altres partits. Quan dius això que sap tothom, alguns, els que viuen d’aquestes gestories d’interessos que són els nostres partits, aviat t’acusen d’enemic ferotge de la democràcia, de foll, et manen que callis. Com si no sabéssim que en altres països, als Estats Units, al Regne Unit, per dir-ne només dos, els partits són una cosa molt més instrumental, molt més cívica, elàstica i, potser, no tan bruta. Sembla que allà els partits depenen més dels polítics i no els polítics dels partits. ¿Com han de ser els protagonistes de la vida democràtica de Catalunya unes organitzacions que no són democràtiques per elles mateixes ni poden ser-ne mai? Com és que els polítics no poden ni tenir opinions fora del partit, marquesa Cayetana? Digueu-me la taxa de desocupats entre els afiliats a un partit polític que governa i, després, comparem-la amb la taxa de desocupats del país. Digueu-me també com viu la parentela dels polítics que tallen el bacallà. Amb aquesta informació ho veurem tot molt més clar. Mireu en què han quedat, al final, les mesures de democràcia interna dels anomenats nous partits espanyols, Podem i Ciutadans. Mireu en què han quedat les primàries i altres primitius rituals de pas, esdevinguts una simple formalitat. Una comèdia buida.

En aquest context és interessantíssim que el president Quim Torra continuï resistint com sempre, sol, com un home sol. Ni va despenjar —almenys ell— la famosa pancarta que exigia la llibertat dels presos polítics —en contrast amb la indiferència unànime de tota la classe política— ni tampoc s’ha afiliat al nou partit de Carles Puigdemont. S’ha negat a perdre la condició d’independent precisament ara, quan s’intensifica al màxim la lluita caïnita entre partits independentistes. Sí que el president Torra formà part, en el passat, de la formació Reagrupament Independentista, però va ser quan no es dedicava a la política, i per motius només personals. Ha estat i és un president vicari però, paradoxalment, per aquest motiu, no està a les ordres de cap organització ni de cap persona. De manera que podem dir que Quim Torra té, almenys, un inconvenient, que és alhora un avantatge com a president legítim de Catalunya. L’inconvenient és que, com a president accidental, suplent, sovint s’ha quedat només en les paraules, en els grans anuncis, desproveïts de continuïtat. S’ha quedat només en la impotència, com li recriminen, amb raó, els seus adversaris polítics. El Molt Honorable Quim Torra corre el risc de passar a la història com un president purament retòric però és una acusació que oblida el formidable poder de la retòrica. D’una herència política frustrada. Que no té en compte el factor disruptiu, el factor subversiu, marginal, d’una retòrica condemnada a la inacció. La política és, en bona part retòrica, i l’independentisme en sap molt de la gran extensió, en somort, del descontentament popular a través de la retòrica. De la llavor de la retòrica. A diferència d’altres formacions polítiques, Junts per Catalunya no sembla que tingui, hores d’ara, un gran nombre de militants ni sembla que els hagi de tenir en el futur immediat. Potser és perquè una part de l’electorat de Catalunya ha començat a desconfiar dels partits polítics obligatoris, tradicionals, dels partits de les promeses no realitzades. Dels partits de l’engany. Amb l’exemple polític de Quim Torra no és difícil. Amb un president ingovernable, impredictible, temerari, que no ha volgut perdre la seva independència personal, s’ha establert un precedent temible. El precedent que ens ha de portar a la unitat popular sense renunciar a la independència de criteri. Ningú no sap què farà a partir d’ara Quim Torra. És un capital formidable. Ningú no sap si és que abandonarà disciplinadament i callada la presidència. O si, ben al contrari, ens té preparat un gran final de festa. De la mateixa manera que les forces repressives avui no saben què farem els independentistes. Som ciutadans que, en qualsevol moment, podem reprendre la revolta dels somriures, perdent algunes dents. Però sense renunciar a res més.