La batllessa de Barcelona, Ada Colau, està però no hi és. Té un merescudíssim permís de maternitat que compagina amb la tecla, amb l’activitat política a cop de Twitter, més o menys com fa el president dels Estats Units però ella, on vas a parar, molt més legitimada per piular, repiular i refilar si cal, que ser genitora-progenitora cansa un ovari, tu, i així, pobra, teletreballant des d’on sigui que sí que hi és, com una mena de Deessa Mare-Burg-mestressa, com una mena de mite o de llegenda urbana, Ada Colau s’entreté una mica de tanta maternitat responsable i, pel mateix preu, evita que l’oblidem. Que salta una notícia, que es produeix un esdeveniment important i transcendental, que no podem continuar amb la nostra barcelonesa existència sense saber què deu estar pensant sobre l’actualitat la nostra munícep per antonomàsia, no cal patir, Ada Colau o qui li escriu en el seu nom, piula. Que hi ha un atemptat a Londres, doncs es proclama al món que: “Barcelona amb les víctimes d l’atemptat de #Londres. El terror no ens farà donar ni un pas enrera en la lluita de ciutats i pobles per la Pau.” Això de “lluitar per la pau” és una bonica paradoxa que et permet quedar-te reflexionant una estona en una posició elegant i estudiada. Com feien les senyores de les taules petitòries de la Creu Roja quan llegien Ha estallado la paz de José María Gironella, però en progre. Les paradoxes són molt entretingudes i sempre et fan quedar bé. Ovació.

La paradoxa que no acabo d’entendre gaire, en canvi, és la que conté la piulada d’abans d’ahir sobre el traspàs de Juan Goytisolo: “Nos deja otro imprescindible, escritor de los que no temen mancharse contra la barbarie. Que la tierra te sea leve, admirado Juan Goytisolo.” Creia que per a una política materialista dialèctica, marxista, comuna, roja que presumeix de roja i de coneixedora de l’escriptor de Marràqueix, aquesta referència al “Sit tibi terra levis” sobra. Com quan es diu d’un finat que “reposi en pau”. Això pot passar si ets dels que creuen en fantasmes, en la resurrecció dels morts, per motius religiosos o perquè adores el videoclip dels zombis de Michael Jackson. Però m’atreviria a dir que, en aquest cas, és una piulada feta a la babalà, sense pensar gaire en el que s’està dient. Com fan molts polítics, per altra banda, no ens alarmem en absolut ara. Respecte a la barbàrie que esmenta, m’agradaria recordar que Juan Goytisolo fou gran amic i un protegit d’aquest gran demòcrata, d’aquest enorme benefactor de la humanitat, anomenat Muḥammad as-Sādis ibn al-Ḥasan, també conegut com a Mohamed VIè, soldà del Marroc, fill d’aquell altre gran senyor i també gran demòcrata anomenat Hassan II. I que Goytisolo mai es va embrutar la boca criticant la persecució del poble saharaui, ni la colonització àrab-musulmana sobre les comunitats amazigues del nord d’Àfrica. L’escriptor Goytisolo era potser l’únic habitant del planeta que trobava que Marràqueix és un paradís, indiferent a cap altra consideració que no fos la seva egoista circumstància personal, la seva vida regalada en terres exòtiques. Totes les seves crítiques polítiques, com a bon neocolonialista, les reservava per a la putrefacta societat catalana, per al catalanisme i per a la ciutat on va néixer, Barcelona.

 Encara més inacceptable, del tot però, és la piulada que l’alcaldessa va dedicar recentment a la sentida desaparició de l’estimat periodista Carles Capdevila. “Tenim un compromís: fer d Bcn ciutat d les cures. Amb el teu record cridarem sempre Visca la Vida #Carles Capdevila”, aquesta va ser la piulada. La utilització política de la figura de Capdevila per recordar els compromisos electorals de la senyora Colau no ha estat corregida fins al moment d’escriure aquest article, és molt sorprenent. Un mort és, entre moltes altres coses, una identitat humana que ja no pot defensar-se per ella mateixa de cap manipulació, de cap propaganda. Se sabia que la lluita política, a dos anys vista de les eleccions municipals, seria implacable, però no m’imaginava que fins a aquest punt de deliri, d’egocentrisme, de barroeria. Ada Colau fa servir la tecla de Twitter a la manera de Donald Trump, i com ens passa amb Trump, l’alcaldessa ens fa molta, molta vergonya.