Em demanaven ahir com escapar de la política i això seria com escapar de la música. Ni la música ni la política són territoris generosos on hi sovintegin els genis inhumans encara que la nostra experiència pugui ser la d’un inferior davant una divinitat inhumana, arbitrària i capriciosa. Sovint quan sents parlar de política sembla música, un privilegiat llenguatge universal sobre l’inefable i el sagrat que ateny tot el transcendent. No hi entens res o potser és que ho entens tot. La música i la política protagonitzen la nostra societat moderna, no només en els àmbits socials més concorreguts i, malauradament, impersonals sinó en les biografies íntimes de tothom. Un polític o un músic et poden transformar la vida i avui alguns joves somnien en dedicar-se a l’èxit social de la política tant com al triomf musical que promou la televisió. De la mateixa manera que abans es volia ser torero. La política és la gestió de l’oportunitat i fins i tot de l’oportunisme mentre que la creació musical treballa també amb la contingència, amb l’oportunitat, també treballa amb virtualitats i escenaris de futur. Probablement per tot això que més enllà dels maximalismes i per tocar de peus a terra no hi ha millor lectura per als interessats en música i política que el gran llibre d’Ígor Stravinski (1882-1971) Poètica musical. No és una bagatel·la. Estem parlant del més gran creador musical del segle XX i un dels més perspicaços assagistes que han passat per aquest món traïdor, un savi que va voler escriure sobre la creació artística en general i sobre els paranys i insospitats perills que pot originar. Una lectura, per tant, ideal per als drogats de la política, que no els farà cap nosa aprendre’n una mica més. El gran rus sacseja la nostra consciència, ja des de l’inici d’aquest grandiós llibre, amb una frase que no trobareu mai citada pels venedors de fum: cal prendre’s la molèstia d’escoltar i d’aprendre abans de jutjar.

El gran rus sacseja la nostra consciència en aquest llibre amb una frase que no trobareu mai citada pels venedors de fum: cal prendre’s la molèstia d’escoltar i d’aprendre abans de jutjar

El llibre neix de les seves sis úniques conferències pronunciades a la càtedra de poètica de la Universitat de Harvard durant l’any escolar 1939-1940, tot just iniciada la Segona Guerra Mundial. Hi trobem una aproximació a la creació artística que és una excel·lent manera per a qualsevol persona que s’interessi per qualsevol de les arts, per les formes, també per l’art de la cosa pública. És un llibre escrit amb un to rotund i polemista, que va per feina. Fa servir un llenguatge resolutiu que té gran bellesa, ple d’excel·lents idees, clares, concretes i operatives, que proporciona nocions sòlides sobre la responsabilitat de la creació, sobre la seriositat i la densitat a la qual s’ha de comprometre qualsevol voluntat artística que vulgui realitzar-se. O qualsevol projecte polític. Des de la perspectiva de Stravinski la voluntat ho és tot, l’aprenentatge esdevé imprescindible i són claus, essencials, alhora, el respecte per l’audàcia i la creativitat, per la innovació, com també el respecte per la tradició. De manera que per molt bonics que ens puguin semblar el ventijol que corre per entre els arbres o el murmuri del rierol o el cant de l’ocell, aquestes experiències mai no podran ser música. Stravinski, el gran innovador de la música contemporània, nega que la seva obra sigui, de cap manera, revolucionària i s’enfronta a l’esnobisme destructor i ignorant de les arts contemporànies: “Tan degradant com tot això és la vanitat dels esnobs que presumeixen d’una vergonyosa familiaritat amb el món de l’incomprensible i que es declaren feliços de trobar-s’hi en bona companyia. No és la música el que ells busquen, sinó l'efecte agressiu, la sensació que esmussa els sentits”. Naturalment, per tot plegat, el marxisme i la psicoanàlisi reben en aquest llibre savi tantes garrotades com els valors conservadors. Heràclit i Parmènides, en canvi, esdevenen un complement necessari pel wagnerià i la seva “arrogància de nou ric”, “són tot plegat gnosis que serveixen de religió per als que l’han perduda... un exèrcit de mags, faquirs i somnàmbuls acapara la publicitat dels diaris”. Sembla que estigui parlant també de la classe política. Perduts com estem en l’abisme de la llibertat creadora, en el principi de “si l’encerto l’endevino”, Stravinski reclama seny. Molt de seny. I cita Verdi, que no és mala cosa: “Torniamo all'antico e sarà un progresso!”.