No he vist mai somriure Carles Riera, el líder de la CUP al Parlament de Catalunya, i ahir era sens dubte el dia menys propici. Des de la tribuna dels oradors va certificar severament el final de l’aliança parlamentària amb Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, i en conseqüència, la dispersió definitiva de les forces polítiques independentistes, deslligades i aïllades un cop més davant de la incertesa política i de la inevitable adversitat de l’espanyolisme. És segurament la reacció més coherent davant de la desbandada general dels que s’havien fet dir Junts pel Sí, de la desesperada actitud dels que, no fa tant de temps, s’havien presentat alegrament davant dels electors com els de les mans netes, els del govern dels millors, els restauradors de la legitimitat de Carles Puigdemont, els navegants cap a Ítaca, els principals gestors de les grans esperances col·lectives per construir una millor societat gràcies a una Catalunya independent. Ahir les cares de les principals personalitats polítiques de l’independentisme eren de commoció, d’espant i de tristesa al Parlament. Caminaven com somnàmbuls i tothom ho va poder veure. Mentre Inés Arrimadas, nova noia Telva, recorria els passadissos de la Cambra catalana amb pas militar, Marta Rovira, Carme Forcadell i Dolors Bassa renunciaven a l’escó seguint l’exemple de l’honorable Joaquim Forn i de Jordi Sànchez. Els representants de la majoria independentista sembla que no estaven preparats per a l’exercici de coherència política de la CUP. De la mateixa manera que sembla que no havien previst que els enregistressin converses privades parlant de mamelles, ni havien imaginat que els podrien confiscar comprometedores llibretes Moleskine, ni que l’espontani patriotisme espanyolista d’alguns jutges organitzés una causa general contra la plana major de l’independentisme polític, per castigar i reprimir, per demostrar que estan disposats a qualsevol cosa per garantir la sacrosanta unitat d’Espanya. Els temps lentíssims de la justícia estan perfectament previstos. Si, donat el cas, el tribunal d’Estrasburg acabés condemnant els abusos de la justícia espanyola, seria d’aquí vuit, deu o dotze anys. No deixa d’admirar-me que, davant de tot el que està passant, el síndic de Greuges digui solemnement que fa informes.
L’actitud dels parlamentaris no s’assembla gens a la que vaig poder veure, dimecres passat, en la persona de Josep Miquel Arenas Beltran, el raper conegut amb el nom de Valtònyc. Condemnat a tres anys i mig per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió, vaig tenir ocasió d’intercanviar-hi unes quantes paraules durant una taula rodona organitzada per la càtedra Josep Ferrater Mora de la Universitat de Girona. Tot i que el seu ingrés a la presó està previst per d’aquí només cinc dies no va estalviar fortalesa, serenitat, simpatia, somriures ni paraules plenes d’enteniment per a tots els que el vam voler escoltar. Es va reafirmar en el seu compromís inequívoc amb la llibertat humana, en les seves conviccions polítiques, i va assegurar-me que la presó és una eventualitat absolutament previsible i lògica per a qualsevol persona que gosi qüestionar, a Espanya, l’actual règim. Que, en realitat, la presó forma part de qualsevol exercici real de dissidència des que el món és món. Només té vint-i-quatre anys i em va semblar més madur que alguns que no diré. Treballa com a venedor de fruita i em va semblar més il·lustrat i més realista que la majoria dels polítics que conec personalment. Valtònyc també em va parlar amb admiració de la revolta dels Catalans, de la revolució del Somriures, un moviment cívic, fet de baix a dalt i que és durador, indestructible, perquè és autènticament popular. Si és que ho vaig entendre bé, el veritablement important no és el que facin els partits polítics sinó la voluntat sobirana del poble. La passivitat col·lectiva arriba un moment que també té un límit.