Es veu que el president Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau han de pagar a la tresoreria espanyola gairebé cinc milions d’euros. Té una certa lògica històrica perquè, al cap i a la fi, tots quatre són catalans i Espanya fa segles que és a Catalunya, sobretot per cobrar, per treure’n tot el profit possible. Si els diners són sempre independència, capacitat d’anar per lliure, el que volen és precisament que no se’n tingui gens, que la rica colònia pagui i que calli, que se sotmeti i es deixi explotar dòcilment. Al capdavall Catalunya ha perdut totes les guerres amb Espanya i als vençuts sempre se’ls represalia i se’n treu tot el benefici possible, per alguna cosa deu ser que han perdut. Han de pagar. És una llei universal i ben antiga, la història n’és plena d’exemples. Dels derrotats se’n treu sempre profit. A les dones se les viola, als homes se’ls mata o se’ls empresona, als jueus se’ls roba. Aquest darrer és un cas especial. La idea de robar els jueus, éssers monstruosos, bestioles amb aparença humana que no mereixen cap consideració, sempre han de ser desposseïts del seu peculi, és a dir, de la seva llibertat, és una dinàmica constant que podem trobar en infinitat de textos, d’entre els que destaca El mercader de Venècia de William Shakespeare i, encara més oportunament, El cantar de mio Cid, poema èpic castellà del segle XIII. El text medieval és interessant no només perquè demostra l’ignominiós racisme contra els seguidors de la Torà, sinó també perquè els catalans que hi apareixen no són mai vistos com a espanyols sinó com a francs, com a francesos que en diríem ara. Com a estranys. Per justificar-ne el lladronici colonial, tradicionalment s’ha equiparat els catalans amb els jueus, i de la mateixa manera que els jueus els catalans també han estat acusats d’avars, cobdiciosos, insolidaris, miserables i roïns. A una gent així, tan indigna, tan dolenta, tan monstruosa sembla natural que se la vulgui combatre i se la pot esprémer sense gaire càrrecs de consciència. No oblidem el que deia Pío Baroja, que els catalans som tan poc espanyols que només podem ser considerats com a jueus. “El aspecto, las aptitudes, la clase de arte que se hace en Cataluña; todo tiene un carácter marcadamente semita”. D’una personalitat tan bondadosa, riallera i perfectament conciliadora com Santiago Rusiñol es va atrevir a dir: “(...) veréis qué aspecto más marcadamente judío tiene; primero su aspecto, que es el de un judío; después su habilidad: pinta y escribe de la misma manera fácil; luego su internacionalismo, su odio a la guerra, ha escrito El héroe, su antipatía por todo lo violento, y no sé si seré el primero que lo diga, su absoluta banalidad. No me choca nada que Rusiñol colabore en Madrid con Martínez Sierra, cuya literatura suave y de merengue me parece completamente judaizante”. A més a més de ser uns jueus els catalans som molt poc virils perquè com s’ha vist, recentment durant el procés independentista, sempre renunciem a la violència. La idea, com es pot veure, ja fa anys que corre. Una colla de marietes.

Tot això continuarà endavant i la catalanofòbia continuarà agredint els catalans mentre paguem. Mentre Artur Mas i els membres condemnats del seu Govern estiguin disposats a pagar. Quan Mas es negui a pagar, quan es negui a deixar-se extorquir, quan els votants independentistes es posin tots d’acord a fer un indefinit tancament de caixes, una contundent moratòria en el pagament de tots els impostos, veurem quant de temps dura la repressió de l’Estat espanyol. Veurem el que dura a l’hora de la veritat l’endeutada Espanya sense l’or català. Una cosa és que no siguem violents però una altra de molt diferent és que contribuïm submisament al manteniment d’un Estat que ens envia la policia i els paramilitars perquè ens estomaquin. Que empresona els nostres representants polítics. Si a la Xina els familiars dels condemnats a mort havien de pagar la bala amb la qual se'ls ajusticiava, a Espanya els independentistes es veu que hem de pagar les porres que ens estomaquen. I no digueu pas que no sabem que aquesta és la clau de tot ni que no coneixem qui són els nostres rivals. Margarita Mariscal de Gante, la consellera del departament segon del Tribunal de comptes que ha condemnat Mas, Ortega, Homs i Rigau no només fou ministra de Justícia en el primer Govern de José María Aznar. També és filla del jutge franquista del Tribunal d’Ordre Públic Jaime Mariscal de Gante. Pel seu pompós cognom ja podem veure clarament que prové de la més singular i pura noblesa espanyola, la que va fer tants i tants amics a Flandes, durant la rapinya i destrucció d’aquell país, durant els temps de l’imperi espanyol. Flandes o Bèlgica en el seu conjunt, que és com es coneix ara aquell ric territori. Són una gent estupenda, una gent que no enganya. Si ens fixem un moment en l’escut heràldic dels respectabilíssims Mariscal de Gante, veurem que hi llueix, arrogant, un senyor garrot.