Una altra vegada la Rosa de Foc, la que brilla més en la foscor. De nou, el foc primitiu que espanta els benpensants enmig de la nit i els roba el repòs. Tot de fogueres cremaven enmig dels carrers de ciutats i viles, de les carreteres, ahir va cremar de tot, però especialment la brossa que la nostra societat opulenta discrimina entre orgànica, envasos i cartró. El plàstic, els pneumàtics, la fullola, i fins i tot la llenya i les espelmes eren bones per fer créixer un foc. Per exigir un foc nou. Ahir va incendiar-se Lleida i s’il·luminà el bronze d’Indíbil i Mandoni, també Tarragona, fent esclatar els colors de la Rambla Nova, també hi van haver moltes més flames a Girona, a Sabadell, a Tortosa, a Vic, a Mataró, a Igualada, a Puigcerdà, a molts altres llocs que em deixo de dir. I, sobretot, a Barcelona, la ciutat de postal va tornar a fumejar com un volcà que, de cop, es treu la mandra de sobre, a esverar-se com un animaló ple de por, que no sap què fer ni on anar. El foc, el foc de l’alarma, havia aparegut de sobte als carrers que seran sempre nostres. El foc irracional que s’ho menja tot, desafiant, era fins i tot al carrer més prohibitiu del Monopoly, al Passeig de Gràcia, el de les cases de Gaudí, la Borsa, els grans hotels, les millors botigues, el que porta també al laberint de l’antiga vila republicana i revolucionària de Gràcia. Ahir la capital de Catalunya va tornar a comprovar el poder del foc. Però sobretot l’altre, el més perillós que hi ha, l’ardor, la flama d’un jovent que no es resigna, que quan pot espurneja, que s’abranda quan vol, que no entén de lleis ni de convencions, que parla de política com si fos futbol. Són els joves que no volen que els deixin de banda i ser protagonistes de la revolta, com sempre fan els joves. El gran incendi d’ahir fou el mateix que esclatà a l’aeroport el dia abans. La vulguem veure o no és aquí, la joventut disconforme, revoltada, encesa, arreu, simultàniament, com un foc viu. Era el foc.   

Ahir, l’oficial que comandava l’escamot de soldats cridà foc, foc. I el cos del president legítim, de Lluís Companys, va caure a terra. Amb un revòlver el va rematar, per si de cas. Va ser com si l’haguessin tornat a pelar una vegada més a Montjuïc, ahir era l’aniversari de l’afusellament que la legalitat espanyola no pensa condemnar. Sens dubte, un bon dia, una excel·lent efemèrides perquè l’editorial Planeta fes una festa i donés el seu gran premi a Javier Cercas, l’escriptor que representa el pitjor del servilisme català, l’enaltiment més desvergonyit del franquisme sociològic que continua governant-nos. A Montjuïc mateix. Barcelona fumejava ahir i n’hi havia que ho trobaven intolerable, criminal. Oblidant totes les vegades que s’ha bombardejat la ciutat discrepant, quan els diferents cèsars han cremat la nostra Barcelona, amb la mateixa crueltat amb què Neró incendià Roma per divertir-se.

“Si acusen l’independentisme de violent, quan no ho és, quina diferència hi ha entre violència i no violència, a veure?”. Caminant caminat, fent-me el distret, vaig acabar parlant amb un d’aquests joves CDR que conec de vista i, la veritat, no vaig gosar contradir-lo. Encara gràcies que volgués xerrar i no fer-me buscar-li combustible per a la falla que tenia plantada allà al davant. Es va cobrir mitja cara amb un mocador i jo vaig ficar-me les mans balbes a les butxaques. “Si tot és violència, al final res no és violència”. “Carai. Que estudies filosofia o què?” li vaig fer. Vist i no vist. Desaparegué de cop i volta, en una corredissa, i arrecerant-me en un portal, vaig mirar per on podria venir la policia i, sobretot, per on podria tocar el dos. Aleshores m’hi vaig fixar millor, i vaig adonar-me que havia acabat al davant de l’hotel Majestic, aquell hotel on José María Aznar i Jordi Pujol havien fet els seus pactes. Potser aquell noi encara no havia ni nascut, mireu què us dic. L’hotel em va semblar tronat, d’una altra època, il·luminat per les flames.