La barcelonina Encarna Roca i Trias, magistrada del Tribunal Suprem espanyol, també és magistrada i vicepresidenta del Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya. El mateix dia que va néixer aquesta il·lustre senyora, el 26 d’abril de 1944, el mariscal Pétain, l’infame col·laboracionista, rebia un entusiasta bany de masses a la plaça de l’Ajuntament de París, un París gris, ocupat per uns alemanys vestits de gris mentre que Ingrid Bergman anava de blau. Els aliats feia poc que havien bombardejat la capital francesa. La relació entre els dos fets està per determinar, per establir i concretar, encara que es podrien improvisar la mar de bé. Caçador, escopeta, conill. Sembla fàcil. Roca, Pétain, uniformes d’Hugo Boss. Es podrien improvisar tota mena de relacions de la mateixa manera que la magistrada ha improvisat una comparació entre el moment polític actual i l’incendi del Reichstag. “Estamos como en el momento del incendio del Reichstag. Cuidadito, cuidadito” va declarar el proppassat 18 de juliol. Un dia que no és ben bé com un altre. Seria lamentable que la vicepresidenta del Tribunal Constitucional deixés entreveure qualsevol forma de nostàlgia biogràfica, ja que un 18 de juliol va iniciar-se una determinada legitimitat política, font de justícia, que perdura fins als nostres dies. Una legitimitat política que genera una espontaneïtat expressiva, la que protegeix legalment les campanyes xenòfobes de Vox-Mocs. La que permet a l’exministre Ignacio Camuñas dir aquests dies, amb señorío madridista, amb gracejo y desparpajo que la Guerra Civil espanyola fou culpa de la II República Espanyola, que s’ho van buscar i s’ho van trobar. Cuidadito, cuidadito. Només en aquest context de summa elegància i de fecunda reverberació d’idees mascles s’entén que el simpatiquíssim Rafael Arias-Salgado qualifiqués públicament de “fill de puta” el primer ministre dels Països Baixos perquè vol controlar la despesa espanyola dels fons europeus. Un metre noranta-tres centímetres de Torentje holandesa, o de molí de vent holandès, disposat a enfrontar-se a qualsevol cavaller grillat.

La declaració de Roca del Reichstag és una de tantes banalitats que se senten a la Villa y Corte, un lloc comú entre persones que, sospitosament, exhibeixen grans coneixements de l’Alemanya nazi, per osmosi política, per aclimatació a l’entorn. Si vostès, per exemple, anessin a viure a Madrid, com ara els ha passat a Joan Tardà, com ara Carles Campuzano, abans o després acabarien en una imprevista conversa on algú dibuixaria un enorme fresc sobre el Tercer Reich, i s’hi establirien preocupants relacions entre aquest passat i el present d’ara mateix. O acabarien parlant sols amb un cap de brau. Encara recordo quan el diari ABC regalava una gorra de general nazi com a reclam publicitari. És com si el període de 1933-1945 hagués estat no només històric sinó prefiguració determinant del món que ha vingut després, com si tota explicació i tot referent mentalment possible fos només el règim de Hitler. Del seny ordenador de Catalunya, del supra Camões portuguès, de l’arribada del Beaujolais nouveau, per dir coses ben diferents, no en saben res de res, però en canvi a la capital d’Espanya tots són experts i podrien comptabilitzar tots els pèls del bigoti del Führer. Qüestió d’interessos en aquesta vida. I qüestió de gust per la superficialitat. Qualsevol pot posar-se a mirar com passen els núvols i a establir similituds, reals o imaginàries, la mainada ho fa sovint. Mireu, un núvol amb forma de conill, ara un altre núvol amb forma humana, ara un núvol gros que amenaça una gran tempesta. No hi ha gaire més sofisticació intel·lectual que aquesta. Tampoc no la necessiten, entre amenaçar i fer por es fan el sou. Cuidadito.