Com una brasa ardent que cau en les mans de les autoritats europees, així ha estat rebuda a Brussel·les la presència del president Carles Puigdemont i de cinc dels seus consellers, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Toni Comín, Joaquim Forn i Meritxell Serret. Si la Unió Europea pretenia mirar hipòcritament cap a una altra banda, si volia desentendre’s de l’autoritària suspensió de l’autonomia catalana per la força de les armes de la policia espanyola i de la paramilitar Guàrdia Civil, potser ara es veurà obligada a prendre partit. A comprometre’s, d’alguna manera, amb la naixent democràcia catalana independent o amb la democràcia colonial espanyola, un règim integrat per PP, PSOE i Ciutadans que només tolera l’independentisme polític mentre no aconsegueixi guanyar eleccions. Pedro Sanz, vicepresident del Senat d’Espanya, va declarar ahir mateix que si a les properes eleccions autonòmiques tornava a guanyar l’opció de la independència de Catalunya, el Govern de Madrid tornaria a aplicar l’article 155 i tornaria a suspendre l’autonomia. De manera impassible i sistemàtica fins que, suposem, l’espanyolisme aconseguís fer-se amb el govern de la Generalitat. El penúltim pas abans de l’esclafament complet del catalanisme.

El president Puigdemont, conegut també com a Sant Karles, Carles l’Ardit, Carles el Temerari, el Príncep Valent, el Harry Potter adult, Astèrix sense Obèlix, el més combatiu dels presidents de la Generalitat contemporània, ha marxat camí de l’exili ardent, de l’exili flamenc, sense presentar batalla, sense ni tan sols arriar la bandera espanyola del Palau de la plaça de Sant Jaume, sense prendre cap mesura política ni simbòlica que omplís de contingut la República catalana tot just nascuda. Ho ha fet seguint el benemèrit exemple de Rafael Casanova, el conseller en cap o batlle de la ciutat de Barcelona, que un any abans de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 havia intentat, sense fortuna, arribar a una pau negociada, convençut que no hi havia resistència possible a l’enemic. Com Rafael Casanova, que va lluitar per les llibertats i constitucions de Catalunya, que va ser ferit a la batalla, però que va tenir el mal gust de no morir allà mateix, inútilment, per una causa que no necessitava més màrtirs, així mateix ha volgut obrar el president Puigdemont. I té raó. Carles l’Assenyat, Carles l’Esforçat, Carles l’Intrèpid és més útil per a la causa dels catalans a l’exili belga que no pas a la presó. Carles Puigdemont no ha volgut cridar a la resistència popular, no ha volgut atrinxerar-se al Palau de la Generalitat com ho va fer el president Lluís Companys en 1934, convençut que en qualsevol moment podria produir-se una tragèdia, convençut que la independència de Catalunya només serà ben nascuda si es produeix sense ni un sol mort, sense ni l’ombra d’un conflicte armat. Si segons la fantasiosa, Fiscalia General de l’Estat, el referèndum de l’1 d’octubre va ser un episodi violent, imputable a l’independentisme, ¿què no dirien i que no farien si tot un batalló de Mossos de l’Esquadra o, encara que fos un sol agent, obrissin foc per protegir la seva presidencial persona, com va estar a punt de passar a Sant Julià de Ramis? ¿Què hauria passat si la resistència pacífica catalana, cansada de rebre tantes garrotades, improvisadament, decidís respondre als atacs? Per aquest mateix motiu el major Josep Lluís Trapero s’ha deixat destituir sense oferir oposició, amb un somriure condescendent als llavis, perquè qualsevol mínima resistència suposava un greu risc per a vida de les persones. Sabem que les forces i cossos de seguretat espanyols han vingut a Catalunya com a agents provocadors, com a incitadors de la violència popular. I també sabem que l’única possibilitat que té l’independentisme de guanyar la seva batalla política és a través del més estricte i sagrat pacifisme. Afortunadament l’única sang que accepta la nostra opinió pública és la de les botifarres.

Per a algunes persones que han vist moltes pel·lícules Carles Puigdemont és un covard, és un traïdor, i és, en definitiva, la pitjor persona del món perquè ha escollit no suïcidar-se. No pas, encara ha de fer més i més nosa, encara ha de fer l’impossible contra l’arbitrària arrogància de l’Estat Espanyol. Com un heroi us dic que ha de tornar a Catalunya quan l’independentisme triomfant, unit en una sola i única formació electoral, torni a guanyar les eleccions i la comunitat internacional exigeixi a Espanya que respecti la voluntat majoritària dels catalans. ¿Penseu que és una quimera? Si algú té alguna idea millor per aconseguir democràticament i pacíficament la independència que la digui ara o que disciplinadament li faci costat, amb la llengua al cul.  

Jordi Galves
Ve la independència(i33) I la independència és aquí Jordi Galves
Jordi Galves
Ve la independència (32) Puigdemont i la traïció Jordi Galves