Re. Re de re. No fer res, absolutament res, en això cal reconèixer que la classe política hi té la mà trencada, són uns mestres consumats, uns virtuosos. Nosaltres, en el seu lloc, seríem incapaços d’arribar a aquest zero coma zero, al zero químicament tan pur. Nosaltres miraríem de fer alguna cosa, modestament ho provaríem, oi, amb bona voluntat prendríem alguna iniciativa, encara que el moviment sempre delata, encara que moure’s pot acabar originant molèsties als altres. Nosaltres faríem alguna cosa, la que fos, però això és perquè nosaltres no som polítics ni sabem de què va, faríem el que poguéssim o, com a mínim, faríem nosa, com feia el president Torra i la seva pancarta, ai quina nosa que feia als polítics professionals el Molt Honorable Quim amb aquell envelat que va organitzar solet. No fer res és molt difícil i cal haver-se entrenat a consciència. Com a mínim has d’haver après d’un somnolent cortesà a la Sublim Porta del gran visir turc o d’un indolent funcionari en algun remot ministeri de la capital d’Espanya. La millor política es veu que és la de la paràlisi, perquè, encara que exasperi el ciutadà, té l'avantatge de no empitjorar encara més les coses. A Madrid ho tenen clar clarinet com ho tenia Barack Obama. Nosaltres quiets. Per una banda, el govern de Pedro Farsánchez té la col·laboració espontània de tota la dretota fatxa o fauna endèmica en l’administració de l’Estat, que li treballa de franc. La persecució a més de tres mil independentistes gràcies a l’acció combinada entre la policia i els jutges és un escenari ideal per als socialistes. Perquè així, Farsánchez pot exhibir-se com a bondadós, moderat i progre. Sense haver de fer res, en absolut. Només ha de somriure i deixar-se fotografiar com un model sense passarel·la. Ahir va venir a Barcelona sense la metralleta aquella del Clínic. El PSOE i Podem asseguren que el temps ho cura tot, que el temps està de la banda d’Espanya, que cada minut que passa és un minut guanyat perquè cada minut que passa mor al nostre planeta una espècie natural, perquè cada minut mor un pronom feble, perquè cada minut un català s’assimila nacionalment i cultural a la uniformitat d’Espanya. Cada minut que passa ens anem dil·luint en Espanya. Si no tens la solució, no facis res. El temps treballa per a tu, pensava sempre Mariano Rajoy, més adormit que el guix. Aneu al cementiri de Prada de Conflent on hi ha enterrat Pompeu Fabra. I, un cop presentats els honors, aneu llegint els noms de les tombes. Veureu que tots els morts duen un nom català i que tots els vius parlen només en francès.

Sabem que és ara o mai. Que Catalunya no pot esperar, no només per raons econòmiques. Sobretot per raons de cohesió social i de pervivència de la nostra llengua pròpia i de la nostra cultura diferenciada. Pedro Farsánchez per això juga a la millor estratègia possible. L’estratègia del diàleg de sords. Alícia Romero, del PSC, ja va dir ahir que no ens podem exigir massa a nosaltres mateixos. Sobretot que no ens activem. I que afegiran una altra comèdia del diàleg espuri, una altra taula amb els partits catalans, per prendre, a més a més, el protagonisme al Parlament de Catalunya i encapsular Laura Borràs. Que l’independentisme es vagi dessagnant, gota a gota, a pessics, en aquestes lluites internes mentre diu que teixeix complicitats i recupera l’afecte dels espanyolistes. Jordi Sànchez en el lloc de Pere Aragonès faria exactament igual que l’actual president. I és que Ortega i Gasset ja va marcar que aquesta és la millor estratègia, allò de la conllevancia, que vol dir anar escanyant de mica en mica Catalunya fins que arribi un moment que ja no respiri més. Matar-nos de cop no poden fer-ho perquè la sang és escandalosa i esquitxa, però una mica de verí quotidià pot anar fent molta feina. Voleu encara un altre exemple? Fixeu-vos en el conflicte entre Israel i Palestina. Com era fa un temps i com és ara, després del parany del diàleg. Continuen les posicions irreconciliables, per descomptat, i continua la injustícia. Però els polítics jueus saben que cada dia que passa és una victòria, és un dia més de dependència dels palestins, de subordinació dins de l’Estat sionista. Protesten, de tant en tant fan alguna revolta, es desesperen. Però és debades. Tot és qüestió de temps. A diferència dels àrabs, els jueus recorden cada dia la sentència de Golda Meir: “El pessimisme és un luxe que els jueus no ens podem permetre”.