O sigui que el pla de M. Rajoy era aquest. En primer lloc intentar intimidar els catalans perquè guanyessin els partits espanyolistes en les darreres eleccions. I si, per ventura, això no s’esdevenia, com finalment no s’ha esdevingut, impedir a través dels tribunals que mai, sota cap concepte, Carles Puigdemont fos restaurat en el càrrec presidencial. La democràcia, tal i com l’entén M. Rajoy, només s’ha de respectar quan els electors li donen la raó, en cas contrari, s’ignora. Quan voten, contra tot pronòstic, Carles el Gran, aleshores ja és diferent, aleshores ja és inacceptable. La jugada podia semblar perfecta. Sense adonar-se que Carles l’Ardit és molt més que un candidat. Carles el Malson, no només és el diputat del PDeCat més vagament del PDeCat, també és tan de dretes —o tan d’esquerres— com Miquel Iceta o com Marta Rovira, tan independentista com Carles Riera, tan astut com el més astut. Carles Puigdemont és un fenomen polític internacional. I sobretot, és el titular de la figura presidencial, de la institució catalana que s’ha revelat, a l’hora de la veritat, com la més determinant de la història contemporània de Catalunya, com la més rendible, la que van mantenir amb la Generalitat afusellada, els presidents Josep Irla i Josep Tarradellas contra l’adversitat. Carles el Legítim és qui recorda cada dia, des dels mitjans de comunicació d’arreu del món, que la legitimitat que defensa és la de la democràcia, la legitimitat de la voluntat popular, la legitimitat de la separació de poders, la legitimitat de la no violència i de la llibertat. Si només defensés el dret a la independència de Catalunya seria tota una altra cosa, però en realitat el que exigeix Puigdemont és que es deixi de manipular, de pervertir la democràcia. Que es deixi d’una vegada d’enganyar la gent, d’escopir sobre el poble. D’apallissar-lo.

Una persona tan poc sospitosa d’independentisme com Alfredo Pérez Rubalcaba, ahir, va reconèixer implícitament que Espanya està pagant un preu molt alt per intentar esborrar del mapa Carles Puigdemont. I que per “quitar de en medio” Carles l’Invicte l’Estat espanyol hauria de mirar de pagar el menor cost polític. ¿Com podríem traduir correctament al català aquesta expressió que sembla treta de l’arsenal expressiu de la màfia? Eliminar-lo? Carregar-se’l? Suprimir-lo? Anihilar-lo? Destruir-lo? Assassinar-lo, encara que sigui en sentit polític? I quan parla de cost polític, de pagar, ¿a què s’està referint exactament? ¿A la perversió i manipulació de la democràcia, a la suspensió dels drets dels ciutadans, a la interrupció de l’estat de Dret, que ja fa temps que estan denunciant insignes juristes de les Espanyes? ¿A la limitació del dret d’expressió i d’opinió? ¿A utilitzar forces paramilitars contra la seva pròpia població? ¿Al ridícul internacional que està fent l’Estat espanyol per actuar arbitràriament, sense respectar les regles del joc de les democràcies modernes i civilitzades? Per preservar la sagrada unitat de la pàtria espanyola, Espanya està pagant un preu massa alt perquè està pagant en democràcia. Perquè pensa que la democràcia és menys important que la seva integritat territorial.

I per reblar el clau, per completar la perversió del seu plantejament, Alfredo Pérez Rubalcaba assegura que els màxims beneficiaris de la mort política de Carles Puigdemont són els independentistes. Que això és el que realment volen els independentistes. És el vell argument del maltractador sobre la dona maltractada, quan assegura que l’està apallissant pel seu bé. L’argument  coincideix amb les recents declaracions de M. Rajoy quan assegurava que el vicepresident Oriol Junqueras sí que podria ser candidat a la presidència de la Generalitat. Esperonant, així, la divisió interna de l’independentisme. Alimentant un cop més la rivalitat entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. Intentant seduir Junqueras perquè aspiri ara i aquí a la presidència que anhela tant. Legítimament. Seria l’error més greu que podria cometre. Perquè aleshores l’independentisme entraria en guerra civil. I a la Moncloa ho saben. Ho desitgen. No sabeu quant.