Que Miquel i Josep Badia, els famosos germans Badia, no eren allò que se’n diu pacifistes no és cap novetat, encara que ara els professionals de l’escandalera política hagin decidit escandalitzar-se amb el Capità Collons i el seu germanet perquè eren violents, assassins i uniformats. No minyons, no és que, de cop i volta, hagi brollat en llurs cors escandalitzats una desfermada passió per la història republicana catalana, no pas. Del que es tracta, en realitat, és d’utilitzar la història per escopir al damunt del president Torra i del vicepresident Junqueras, per criminalitzar l’independentisme. I tot perquè, mesos enrere, havien participat en un homenatge a aquests dirigents d’Estat Català, assassinats el 28 d’abril de 1936 pels pistolers de la FAI. Fins i tot Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, desaparegut durant mesos dels mitjans de comunicació, aquests dies s’escandalitza, s’indigna i no deixa de repetir davant del micròfons que Quim Torra és un racista perquè escriu exactament el que pensa i perquè defensa la feble tradició independentista de Catalunya. És grotesc. És com si ara ens volguéssim escandalitzar per aquell pinxo anomenat Pablo Iglesias Posse, fundador del PSOE i de la UGT, que el 1910, com a diputat, va prendre la paraula i va afirmar a les Corts espanyoles que el seu partit “luchará en la legalidad mientras pueda y saldrá de ella cuando deba”, i va arribar fins i tot a amenaçar de mort Gabriel Maura: “Para evitar que Maura suba al poder debe llegarse hasta el atentado personal”.

Totes les ideologies polítiques d’avui poden ser criticades si recuperem alguns fets històrics del passat fora de context, oblidant la fascinació dels nostres avis, de tots els nostres avis, per les ideologies fortes i cantelludes, per les accions contundents acompanyades d’un evident menyspreu per la vida humana. A la guerra civil del 1936 no s’hi va arribar per casualitat, l’assassinat i la mort van ser molt habituals a la Barcelona i a la Catalunya d’aquella època com testimonia, entre d’altres, l’extraordinària novel·la del fill de Narcís Oller, Joan Oller i Rabassa, Quan mataven pels carrers. Potser les monges de clausura o alguns vegetarians pioners del pacifisme —i encara— van ser els únics que no van participar en aquell festival de matances i de violències que esgotaren el nostre país fins a la pau acollonida del franquisme. El pacifisme és un valor de la nostra societat del qual no participaven els nostres avantpassats perquè no podien fer-ho, simplement perquè no el van viure, perquè el valor de la pau només va començar a desenrotllar-se políticament després del carnatge de la Segona Guerra Mundial. Quan acusen l’independentisme d’assassí ens estan assegurant que l’espanyolisme és moralment superior, que els millors ciutadans són els que s’apleguen al voltant de l’estanquera i aplaudeixen Albert Rivera. Es creuen superiors, són més demòcrates, més guapos i més bones persones. Però humils, diríem que no. Tampoc no diuen la veritat. Perquè precisament l’arrel del feixisme, del nazisme, del racisme, és considerar que uns éssers humans són superiors a uns altres. El catalanisme és una ideologia política tan bona o tan dolenta com qualsevol altra. La millor per als interessos de Catalunya d’avui segons la majoria expressada a les urnes.    

I sí, efectivament, la Catalunya dels anys trenta tenia feixistes o persones que avui podríem identificar amb aquell moviment polític que va voler ser una tercera via entre el capitalisme i el comunisme. De feixistes n’hi havia per tot arreu, als Estats Units, al Japó, arreu d’Europa. A casa nostra alguns noms il·lustres van flirtejar amb l’incipient moviment de Benito Mussolini, com Carles Riba o J.V. Foix, que es considerà feixista tota la seva vida, una condició més aviat estètica, avantguardista, que no pas política. I és que ser políticament feixista no va ser, de cap de les maneres, el mateix abans de la Segona Guerra Mundial i de les cambres de gas que després. Com tampoc no és el mateix el comunisme abans o després de la caiguda del Mur de Berlín. El catalanisme, després de l’assassinat de Lluís Companys a mans del general Franco i de la barbàrie nazi, mai més no tornaria a tenir cap personalitat política, per més minoritària que fos, en el territori de la ultradreta. Cosa de la qual, certament, no pot presumir l’espanyolisme, amb les seves àligues guerreres, amb l’exaltació identitària de la Hispanitat, amb la seva incapacitat per assumir la diversitat d’Espanya.