Ens havien dit que no hi ha millor defensa que un bon atac però el que ens van deixar d’explicar és en què consisteix, de fet, el millor atac. Com que no vaig a saraus ni a àpats amb polítics, com que no m’agraden les sentides melopees de la consellera Borràs, la veritat és que m'és igual haver fet el ridícul quan vaig anunciar, fa setmanes, l’ofensiva política sense precedents del president Torra. No s’ha produït. La veritat és que la política catalana està paralitzada en una inacabable guerra de guerrilles que no fa altra cosa que debilitar l’independentisme polític. El personal està fart dels partits polítics i dels seus indecents interessos , del seu manifest egoisme. Els presidents Puigdemont i Torra es resisteixen a ser esborrats del mapa polític, bàsicament perquè van guanyar les darreres eleccions al Parlament i perquè els seus rivals del PDeCat, d’Esquerra Republicana, Catalunya en Comú, i Demòcrates, no els oblidem a aquests tampoc, estan d’acord en mantenir el Govern de Sánchez a qualsevol preu. Volen que l’independentisme polític voti a favor dels pressupostos del PSOE mentre tenim presos i exiliats polítics, amb tota la barra i amb la bandera d’Espanya ben desplegada. Volen que aparquem la independència per a temps millors, d’aquí unes dècades o d’aquí uns segles. Les argumentacions que s’estan arborant farien plorar si primerament no fessin riure. Les trobem reproduïdes avui, ahir, abans d’ahir, a tots els mitjans de comunicació de Barcelona i de Madrid. Les trobarem també durant els propers dies i setmanes perquè som davant d’una autèntica campanya d’intoxicació de l’opinió pública. Hi coincideixen La Razón, El Periódico, El Mundo... i tots els altres. La Catalunya real, segons l’espanyolisme de sempre, és una cosa i l’independentisme és una fantasia. Han aconseguit mobilitzar els sindicats pro Sánchez i han posat en peu de guerra els funcionaris, aquests senyors i aquestes senyores que tenen una feina vitalícia i assegurada per l’Estat espanyol. Els funcionaris han sortit a defensar els seus privilegis en nom, això sí, dels més desfavorits, perquè no sigui dit, perquè es veu que si els funcionaris estan millor tractats la societat funciona millor. Els treballadors del mercat lliure ja no compten tant, els assalariats per compte d’altri, encara menys. I han assenyalat clarament el culpable de tota aquesta injusta situació econòmica, un home amb ulleres que s’anomena Quim Torra. Perquè la riquesa sigui redistribuïda i perquè Catalunya prosperi, i perquè ho tinguem tot pagat, i perquè puguem lligar els gossos amb llonganisses, ara s’ha d’apartar de la presidència Quim Torra. No és estupend?  

El ministre José Luis Ábalos, del PSOE, ja va dir fa dies que si volíem evitar morts com la de l’accident de tren de Vacarisses, ja sabíem el que havíem de fer, votar a favor dels pressupostos de Madrid. I ahir mateix vam poder sentir a la televisió pública catalana, com Joaquim Nadal, l’etern home de Felipe González i d’Alfonso Guerra a Girona, clamava a favor de les vagues de reivindicació social i a favor del federalisme, del catalanisme ben entès, afirmant que la revolta dels catalans va ser un greu error. Un gran burgès com Nadal, un privilegiat pel sistema, que amb setanta anys encara té càrrec i feina a la universitat pública gràcies a Artur Mas —sense haver-se sotmès a cap concurs—, ahir el vam tenir allà, fet un homenet, clamant a favor dels pressupostos de Sánchez, al costat de Montserrat Tura, antiga militant del PSC i ara perfectament confosa amb la Montserrat Tura que sí que pertanyia al PSC. Com si el PSC-PSOE no hagués estat sempre un partit que ha enriquit els més privilegiats. ¿L’entrevista del programa? Dedicada a no cap altre senyor que a David Cid, diputat de Catalunya en Comú-Podem, parlant-nos de les bondats de la vaga contra el Govern de Quim Torra. La informació cada dia s’assembla més a la propaganda i als consells publicitaris que s’emeten entre programa i programa de televisió. Ja va advertir el president Mas que ens convenia fer costat al Govern de Sánchez, que ens convenia aprovar-li els pressupostos, amb la mateixa argumentació, calcada, dels socialistes. Ha començat l’ofensiva, tots contra els dos líders independentistes. I, ara com ara, ni Torra ni Puigdemont mouen fitxa. Aviat passaran coses.