Ahir vaig saber la notícia. Ahir vaig saber que, durant el judici, ja sabeu de quin judici parlo, en una conversa de passadís, informal però induïda, al Tribunal Suprem d’Espanya, Sa Majestat Imperial i Excel·lentíssima, la Sublim Porta del Summe Grat, el Papiri Just de Tota Justícia, el Júpiter de la Potestat Tribunícia, vaja, també sabeu de qui parlo, de l’individu conegut com el pare de la nena, el jutge de primera instància contra independentistes, Manuel Marchena Gómez, fill de militar colonial, també conegut per altres àlies, per diverses identitats de múltiples cares, en Marchena el Suprem, va voler comunicar-se amb Jordi Cuixart. Fixeu-vos si és el jutge natural i imparcial d’aquest pres polític, d’aquest ostatge, que en Marchena, el pare de la nena, no és capaç de pronunciar el cognom Cuixart, fixeu-vos si és colonial i repressiva i perversa la cosa. Bé, el cas és que aquest jutge del jutjat que menja fetge d’un penjat, va i li diu a Cuixart que no rigui. Així mateix. Que no rigui. Que durant les sessions del judici, que s’abstingui de riure o de somriure. Que troba que, en un lloc tan important i solemne com el Tribunal Suprem, no s’hi ha de riure.

La sanitat mental, espontània, senzilla, honrada, de Jordi Cuixart es fa visible en la boca petonera que té, en el somriure, ample, net, blanc com el Montblanc. I, certament, és un gran somriure que fa enveja. Que contrastava i contrasta amb totes aquelles altres personalitats, difícils, grandiloqüents, retorçades, malaltisses, esotèriques, falses, negres com les togues negres, torturades i torturadores, cívico-militars, tot aquella passarel·la de la moda Inquisició, tota l’exhibició del prêt-à-porter del despotisme Carles II l’Encantat, de totes aquelles psicologies tramposes que vam veure passar per la gran sala de la injustícia. Ara no diré noms, però tots en tenim uns quants al cap. No diré noms, però diré que Melero, mentre el servil i super comercial Javier Melero, el cívic Melero, el llimac Melero, felicitava el tribunal, Marchena prohibia a Cuixart que somrigués. I és que molestem, sobrem, ofenem, els irritem només pel fet d’existir, de ser com som. Abans de fer res, abans ni d’obrir la boca. No es pot ni obrir la boca per somriure. I quan parles, alerta, vigila el que dius perquè et poden destrossar la vida.

Jordi Cuixart té una mirada clara i un somriure foteta. Els catalans som un país que se’n riu de tot i de tothom, fins i tot quan no se n’adona, quan es pensa que només respira ho posa tot en qüestió. De Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, ho tinc comprovat, perquè quan viatjo si no ric no em trobo bé. I quan no viatjo em passa el mateix. Demanar-li a un català, que és un individu malenconiós, desconfiat i pessimista, sempre apallissat, sempre retingut, sempre segrestat, demanar-li a un individu sempre condemnat a ignorar-se a ell mateix, a no saber res de la seva identitat, de la seva cultura i la seva llengua, i ensenyat des de petit a escampar la boira, a mirar enfora, a no mirar mai endins, en el nostre interior, a no tocar-se mai els pits no fos cas que hi trobés un bony, un càncer, a aquest petit ésser humà català no li pots dir que no rigui. Ride si sapis recomana la dita llatina, riu si en saps. I recorda, el poderós diable només recula davant del riure, quan se n’adona que el veus només com un pobre desgraciat i li has perdut la por que li tenies. Uuuuh, com riem i riurem aquests dies, ara que la por ha canviat de bàndol. Uuuuh.

(Addenda final)

De tota manera, cal ser justos. O almenys intentar-ho. Cal projectar cap als jutges la mateixa equanimitat i justícia que els reclamem com a persones jutjades. No es pot acusar ningú sense proves i, menys encara, establir sentència. També podria ser que tot plegat fos una intoxicació política contra el jutge Marchena, o també podria ser que tot plegat fos un colossal malentès. La presumpció d’innocència que es demana per als CDR hem de projectar-la també sobre els togats. Potser no ha existit mai la prohibició del riure, potser seria bo que fóssim desconfiats dels nostres adversaris polítics, d’acord, però també desconfiats dels nostres propis prejudicis.