Encara que Vicent Partal digui que sí i que ho proposi en el seu editorial de fa poc, marxar de Madrid no és gens fàcil. No gens. O si voleu és tan fàcil que esdevé impossible. O, dit d’una altra manera, a veure si avui no ens entendrem. Plegar de les Corts de Madrid, del poder legislatiu, que és un poder autèntic d’un Estat —tot i l’imperialisme dels jutges—, demanar a un col·lectiu humà, el que més us agradi, compost exclusivament de polítics, que renunciï unilateralment a una entitat forta i, sobretot, amb poder, com el Congrés de Diputats, demanar a Adam i a Eva que renunciïn a menjar de la fruita prohibida del paradís, d’avui per demà, és no saber gairebé res de res. Sobretot de com és i de com fa l’humanal llinatge, que és l’expressió que feia servir un senyor anomenat Bernat Metge, un dels millors polítics catalans de tots els temps, i un escriptor que ningú cita perquè esdevé més fàcil i més descansat, que carai, citar en l’anàlisi política aquella altra pepa anomenada Enric Juliana.

No ocupar els escons de Madrid també és molt descansat i, en el passat, ja ho havien fet els d’Herri Batasuna. Simplement no es presentaven a la Carrera de San Jerónimo. L’èpica que aconsegueix vots ja la tenien assegurada en l’horrible regueró de sang i de mort d’ETA, les coses com són, no els calia afegir gairebé res més a les institucions, al Congrés, on fos, la campanya electoral sempre era la bomba. Ara que l’esquerra abertzale ha renunciat a matar, seguint el vell acord de mínims al que van arribar el Déu d’Israel i Moisès, ja veieu quina pena, ja veieu quina política més miserable i covarda fan Arnaldo Otegui i els seus. Ja veieu els tendres gatons en què s’han convertit aquelles negres panteres. Ara van més que mai a la seva. Volen acostar els presos al País Basc, volen mirar de treure’n algun del trull si poden, el que sigui, a canvi d’apuntalar a qualsevol preu el govern espanyolíssim de Pedro Farsánchez, el més oportunista de la història, el govern de Grande-Marlaska, de Salvador Illa, de Margarita Robles, José Luis Ábalos o Bláblalos, de l’astronauta...

Ben al contrari, si el que pretenen alguns polítics independentistes —no la majoria, que ja s’ha rendit— és continuar indefinidament amb la confrontació amb l’Estat espanyol, el que cal és ser més presents que mai al Congrés dels Diputats d’Espanya. Catalunya aporta 48 diputats dels 350 que té l’hemicicle, una setena part. Les Illes 8 diputats i el País Valencià, 32. De manera que si hi pensem, els famosos Països Catalans que la CUP de Carles Riera sempre té a la boca trameten 88 diputats de 350, una quarta part del total. Però que se sàpiga, d’aquest vot popular, a l’hora de la veritat l’independentisme català només compta amb 23 diputats —13 d’ERC, 4 de Junts per Catalunya, 4 del PDeCAt i 2 de la CUP—, una xifra ridícula en comparació amb l’autèntica transcendència social de l’independentisme en el conjunt de terres de parla catalana dins d’Espanya, però ara com ara, aquestes són les xifres. I 23 diputats serien suficients per convertir el Congrés en un caos. Si, per exemple, ja que no deixen els diputats parlar en català des de la tribuna, es neguessin a parlar en espanyol fora de la tribuna, fent impossible la comunicació amb la resta de persones del Congrés. Habituats com estan alguns diputats al teatre, fer aquesta petita comèdia no seria gaire esforç. I a més hem de pensar que prestigiaria la nostra llengua nacional i els descansats diputats de la tercera via podrien ser útils fent un voluntariat de traductors. Per aconseguir majories i minories, els 23 diputats independentistes haurien de votar o d’abstenir-se sempre per fer que el Congrés fos inoperant, on tot quedés bloquejat perquè avui PSOE i PP, almenys mentre el cap de colla socialista sigui Pedro Farsánchez, no poden formar cap gran coalició. I amb Vox pel mig. La lectura de textos de Francesc Pujols, de Salvador Dalí i d’altres surrealistes nostrats podrien ajudar a programar altres glorioses cerimònies de la confusió. A la manera de Gandhi, però també des dels escons espanyols, caldria fer que Espanya fos inviable de la mateixa malvada manera que els poders de l’Estat han convertit el Parlament de la Ciutadella en inviable, en una mascarada, en un teatre de putxinel·lis sense cap poder efectiu. El filibusterisme és tan polític com el llepaculisme i, fins ara, no s’ha provat. Cantaria cançons com els marins de guerra: / duria uns pantalons acampanats de baix / ni els meus fills sabrien / quan tornaria a terra. 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (171) Albiach vol ser la nova Arrimadas (i II) Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (170) Albiach vol ser la nova Arrimadas (I) Jordi Galves