Ahir, en aquest mateix periòdic, Elisa Beni feia una bona pregunta retòrica: “Per què, Torra? Per què?”. Vaja, no sé, semblava una pregunta retòrica i sabem que les preguntes retòriques no s’han de respondre mai, principalment perquè ja duen implícita la resposta. En el territori dels implícits cadascú se sent prou confortable i segur, tothom hi veu el món com vol i així va tirant, la subjectivitat esdevé reina i senyora. Deia Joanot Martorell que “no·s deu negú admirar de res que veja, car cascú ve ab sa fantasia” però desenganyem-nos, amb el que sempre ens solen venir els savis juristes, admirables pensadors, és amb arguments tècnics amb els quals pretenen expulsar del debat els no iniciats, com si fos màgia negra o antic arameu dialectal. Més enllà de les grans proclames buides, la justícia i els seus professionals funcionen —funcionar és dir molt— en un àmbit autòleg cada cop més desvinculat de la societat a la que diuen que volen servir. De la justícia només en parlen bé, i no sempre, els qui en viuen. La major part de la ciutadania se n’aparta sempre que pot, desconfia dels tribunals, malparla dels homes i de les dones de lleis. Uns homes i dones que semblen perduts en els formalismes més ocasionals, en els detalls més espuris, somnàmbuls en un immens laberint de prevencions, preceptes, prejudicis, de contradiccions legals i de sofismes, on l’arbitrarietat hi té un protagonisme monstruós, cruel i inacceptable. Fa molta gràcia quan sents Groucho Marx dient que “la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part”, fa tanta gràcia que et petes de riure. Però quan demanen vint-i-cinc anys de presó als teus representants polítics se’t congela el somriure, o quan una decisió judicial pot arruïnar-te la vida, com al meu amic el raper Valtònyc. El jutge Elpidio José Silva moltes vegades ha retratat públicament en què consisteix, en realitat, la corrupció de la justícia en general, i de l’espanyola, en particular, perquè no calgui insistir-hi més.

Per altra banda, és ben cert que el president Torra no és cap prodigi d’habilitat política i que només ell hauria de respondre la pregunta de per què no va treure la famosa pancarta del balcó del Palau de la Generalitat. Ara bé, personalment, com a independentista, em sembla una excel·lent notícia que tot un president de la Generalitat, votat per la majoria del Parlament de Catalunya, pugui ser inhabilitat, destituït en la pràctica, perquè li dona la gana al senyor Jesús María Barrientos Pacho, president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Una cosa és que haguessin volgut destituir el president Bill Clinton per mentir i una altra cosa molt diferent hagués estat que l’haguessin volgut destituir per adúlter. Certament no és el mateix, no té les mateixes implicacions polítiques. Si la democràcia espanyola no vol veure que la classe dirigent madrilenya, la famosa casta, ha trencat unilateralment el pacte constitucional és que continua tenint un problema molt gros. Un problema de legitimitat, de credibilitat. Quan les Corts espanyoles estan poblades molt majoritàriament per nacionalistes espanyolistes més o menys radicals, profundament anticatalanistes, quina autoritat moral poden tenir davant del poble de Catalunya? Quan la policia que ens vigila és l’espanyolista Guàrdia Civil, decorada amb l’emblema feixista i franquista del feix de lictor, quina autoritat moral pot tenir més enllà de la potestat de les pistoles? Quina diferència hi ha entre un terrorista i un guàrdia civil si la seva autoritat només es basa en l’ús de la violència? Quan l’administració de justícia està poblada només per homes blancs, quina seguretat jurídica poden tenir les dones negres? Des de quan un home com el jutge Barrientos, el que ja va humiliar i maltractar públicament el president Artur Mas, és un jutge independent?

La justícia espanyola s’inventa cada dia que passa la realitat perquè la seva única realitat és la defensa malaltissa de la unitat d’Espanya

Elisa Beni pregunta per què el Molt Honorable president Torra s’ha posat en mans de la justícia espanyola i potser és que la justícia espanyola posa les mans a tot arreu, on no les hauria de posar, esperonada per un espanyolisme rampant que no ha deixat de castigar i reprimir l’independentisme polític, sempre de manera més contundent. La justícia espanyola, la que la premi Nobel Jody Williams qualifica de farsant, ha arribat a prohibir el color groc, ha considerat violència les mirades dels ciutadans i no violència les pallisses de la policia. La justícia espanyola ha impedit que Carles Puigdemont, el vencedor de les eleccions del 12 de desembre, fos investit president perquè no era físicament a Catalunya i també ha impedit que obtingui la seva acta d’eurodiputat. La justícia espanyola s’inventa cada dia que passa la realitat perquè la seva única realitat és la defensa malaltissa de la unitat d’Espanya. Si no hagués estat per la pancarta haurien volgut destituir Quim Torra per qualsevol altre pretext. Perquè tothom sap que només és un pretext per eliminar-lo políticament. Jo crec que l’admirable democràcia espanyola millorarà molt la seva imatge internacional quan el president Torra pugui explicar arreu del món que el van fotre fora per no despenjar una pancarta. No per intentar fer efectiva cap independència, només per una simple pancarta en la qual es reclamava llibertat per als presos polítics. I no patiu, ningú no defensarà el pobre president Torra, tothom estarà, més enllà de les paraules buides, encantant d’haver-lo fet fora, especialment els del seu grup parlamentari. La política és així d’admirable. Per tot això creix exponencialment l’independentisme polític, per això el pas del temps juga a favor de la independència de Catalunya. Perquè l’espanyolisme cada cop és més surrealista, més còmic, més absurd. Això el dies bons. Els dolents, és cada dia més cruel, més sinistre, més impossible d’acceptar.