Escarnis organitzats, insults, algun cop de peu, llançament d’un iogurt. La policia, a tot arreu, pot rebre tota mena d’agressions quan exerceix l’autoritat en l’espai públic, pot ser contestada sempre, contrariada i criticada, rebutjada de diverses maneres, però mai hauríem pensat que es pogués arribar a aquest nivell de perversió ciutadana, de maldat profunda i militant com és llançament despreocupat d’una preparació de llet àcida, de mala llet fermentada sobre els agents. Ahir, durant la sessió al Tribunal Suprem, es va fer més evident que la societat, sigui espanyolista, independentista, indiferent o canviant com el vent de l’adolescència, té diverses actituds davant de la policia i, encara més, davant dels paramilitars de la Guàrdia Civil, uns funcionaris tan poc civils que viuen aplegats en casernes. El mestre Georges Brassens, veí nostre com aquell qui diu, ja va deixar dit en una cançó que, de la mateixa manera que hi ha persones que se senten immediatament al costat de les forces de l’ordre, n’hi ha d’altres que no, que tot el contrari. O que més aviat el contrari. Són els malcontents, els dissidents. Se n’és o no se n’és. A La mauvaise réputation el gran xantre confessa una simpatia instantània, irreflexiva, pel lladre de pomes enfront del pagerol, una simpatia que el duu a donar-li un petit cop de mà, o de peu, a l'infractor, al fora de la llei, precisament perquè el seu crim és menor, precisament perquè el crim és fascinant no només en les novel·les policials, el crim és fascinant perquè qüestiona de dalt a baix les estructures de poder, el domini dels poderosos sobre els humils, o dels no ningú sobre la gent de casa bona, contra les persones d’immillorable reputació. El trosset de la cançó de Brassens diu així:

                   “Quand j’croise un voleur malchanceux

                   poursuivi par un cul-terreux

                   J’lance la patte et pourquoi le taire

                   Le cul-terreux se r’trouve par terre

                   Je ne fait pourtant de tort à personne

                   En laissant courir les voleurs de pommes.”

No, no es fa mal a ningú deixant que el lladre de pomes s’escapi corrents amb el seu botí, o en tot cas no es fa gaire mal. No és estrany que de Robin Hood al Zorro, de Luke Skywalker a Michael Collins —Mícheál Ó Coileáin— una part significativa de la població tingui simpatia pels Serrallonga, pels Lute, pels enemics número u de l’Estat. Com més se’ls demonitza més se’ls està mitificant, com més venjativa és la persecució més idealitzada en resulta la imatge. El denominat “fugit de la justícia”, l’innombrable, el sempre rebel i molt honorable president Carles Puigdemont, Carles el Gran, és, de fet, una construcció política de l’Estat espanyol, un super dolent novel·lesc que esdevé un super heroi. Sobretot si els seus partidaris ataquen la Guàrdia Civil amb un iogurt. Dit, tot plegat, per una guàrdia civil i no per un còmic independentista per ridiculitzar i deslegitimar la persecució política. Per intentar dibuixar un clima d’odi contra les forces paramilitars.

A certes persones ens molesta, especialment, l’emblema corporatiu de la Guàrdia Civil. Hi exhibeix amb orgull el feix del lictor romà, que com tothom recorda, és un cilindre format per un lligall de barres, de vares de bedoll o d’om, llaçades amb cintes de cuir vermell que contenien una temible destral, emergint per la part superior. L’emblema del poder i de la repressió de la Roma republicana, però especialment l’emblema de la dictadura perquè mentre els cònsols, escollits de manera representativa duien dotze lictors, el dictador en duia vint-i-quatre, exactament el doble. El feix que exhibeix en or la Guàrdia Civil no té res a veure amb cap inspiració romana ni té cap mena de vinculació amb la simbologia, amb la iconografia, republicana que va establir la república francesa en instaurar-se. L’emblema de la Guàrdia Civil és molt posterior, de 1943, de quan l’Estat espanyol encara vivia fascinat per la llarga ombra de Mussolini i del Partit Feixista italià. Fascinat pel fascio, pels Fasci italiani di combattimento. De quan Franco visitava Mussolini a Bordighera. No té res a veure amb el feix romà del monument a Lincoln, un monument republicà. La Guàrdia Civil és tan republicana com Felip VI. Sens dubte, en una democràcia avançada com la nostra hi ha més partidaris del iogurt que no pas de la gent armada i decorada amb obscens emblemes feixistes. En especial quan, com ahir al judici, s’imputava als manifestants crims tan terribles com “falta de respecte”. Sense lesions de cap guàrdia civil, sense cap assistència mèdica, sense denúncies sobre cap ciutadà. Com a insurrecció, no sembla gaire consistent la projecció d’un iogurt.