Ara que la Generalitat ha decidit preocupar-se per les “necessitats bàsiques” dels ex presidents de Catalunya potser que, també, parlem de les necessitats bàsiques dels polítics al Parlament de la Ciutadella i a les Corts espanyoles. Si n’exceptuem uns pocs, molt pocs, la immensa majoria dels diputats i alts càrrecs, concretament, exactament, específicament, no tenen de què viure fora de la política o de les riques empreses o organitzacions que, tothom sap per quin motiu, tothom ho té molt clar, tothom ja ho ha vist, van recollint polítics i més polítics quan es queden al carrer. No ho fan per beneficència ni les remuneracions que els donen són modestes ni de pura necessitat. La veritat és que no fan gaire pena Felipe González i José Maria Aznar asseguts a diversos consells d’administració, ni tampoc veure Joan Coscubiela, creu de Sant Jordi per “la seva defensa dels drets econòmics i socials dels treballadors”, antic membre del consell assessor d’Endesa, ara fent de director d’una imprescindible Escola Superior de Quadres de CC.OO. O Joan Herrera, l’antic dirigent d’Iniciativa per Catalunya, avui director del no menys imprescindible Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía, organisme del Gobierno de España. O David Madí que ha passat per Telefónica, Endesa, Deloitte, Applus, ara president d’Aigües de Catalunya. O Santi Vila, director general d’Aigües de Banyoles. Quan, cada dos per tres, Artur Mas feia metàfores marineres no podíem imaginar que l’antic president estigués envoltat d’un personal que fos tan expert en aigües i líquids, més enllà de l’aigua del Carme i de l’aqua tofana. Experts en nedar i guardar la roba. Llàstima que una gent que, en teoria, és tan capaç de fer tantes coses, de ser professionalment tan competent i eficaç, quan va arribar l’hora d’independitzar Catalunya no s’hagin demostrat tan bons com semblaven. Llàstima que es guanyin la vida tan bé mentre la nació es troba entre la vida i la mort. Al començament del procés independentista hi havia moltes persones inquietes pel que passaria si ens independitzàvem. Ara la inquietud ha canviat de bàndol. El que fa pànic és pensar què passarà si ens hi quedem, si no ens independitzem ara mateix. L’Espanya de la repressió i de la ultradreta no és per a nosaltres.

El que hem vist prou clar durant aquests darrers mesos és que per enfrontar-se a l’Estat espanyol calen alguna cosa més que paraules. Que calen dirigents que no tinguin el cul llogat, que no siguin econòmicament tan vulnerables a la més que previsible repressió econòmica d’Espanya, persones honorables que tenen prou diners o que no en tenen gens. La independència no pot ser dirigida per persones que estan privades de llibertat, per persones que són a la presó, desproveïdes de capacitat d’acció, de paraula. No podem confiar en persones que estan més preocupades per elles mateixes que pel país. No ens poden demanar el vot els polítics quan no són amos de la seves vides ni de les seves accions. Un polític que presumia de ser molt sagaç, com Jordi Pujol, ¿es pensava, de veritat, aquell milhomes, que podria mantenir la corrupta trajectòria de la seva família en secret, sense que el destruïssin políticament els poders de l’Estat espanyol; què es pensaven algunes persones que és Espanya? En aquest sentit, algú com David Fernàndez, l’ex diputat de la CUP, o Aurora Madaula, o Ruben Wagensberg són més fiables, amb una capacitat de resistència més gran davant de l’Estat que no pas Artur Mas o Pere Aragonès o Damià Calvet. En una revolta els únics polítics que s’aguanten són els que no tenen gaire a perdre o els que ja no poden perdre res més com Carles el Gran o Quim Torra. Si no ens els maten ja els han convertit en indestructibles.