Que passaran coses, ja ho crec que passaran. Potser que la pandèmia s’esborri aviat en els països que vaccinin al ritme protestant de l’enèsima revolució industrial, de l’avió Concord, del dièsel i de la General Motors, i d’altres que vagin a un ritme de vés passant que ara t’atrapo jo desempués, amb un pas més calmós i elegant, més d’imperi otomà i d’odalisca de Marian Fortuny, de funcionari de l’Estat Espanyol que ha sortit un moment a fer un cafelito i se’l dóna per desaparegut. De manera que ben podria ser que votem el proper dia 14 de febrer o ben podria ser que no, que els polítics que estan en funcions continuessin en funcions de polítics, que la gran batalla entre partits independentistes no s’implementi per Sant Valentí, que ens agafem encara una mica més de temps, tot el temps que calgui, que constatem que, en la nostra democràcia consolidada i envejada arreu, votar continua no servint de res. Si quan l’independentisme ha guanyat legítimament les eleccions, de manera repetida al Parlament, no ha servit de res, però res de res, la victòria d’Esquerra Republicana sobre Junts per Catalunya o de Junts per Catalunya sobre Esquerra Republicana potser serà consignada, serà proclamada davant de tothom, però sense cap altra conseqüència. Que el partit derrotat, el que sigui, a l’hora de la veritat, continuï fent la viu-viu com si no hagués passat res, continuï fent la guerra bruta, la neta i la mig-mig. Podria passar perfectament que tant votar com no votar sigui exactament igual, que els nostres polítics facin l’orni un cop més, que menystinguin la voluntat popular i que continuïn barallant-se com a tinyosos, com a nens i nenes consentits, instal·lats en l’espiral infinita de la confrontació, de la divisió, del conflicte irresoluble. De conflictes eterns n’hi ha uns quants, però fixeu-vos bé. Mentre israelians i palestins no es posen d’acord, la victòria dels jueus és cada vegada més rotunda damunt dels seus adversaris territorials. I a Catalunya, en canvi, com més els barallen els independentistes d’aquest costat amb els independentistes d’aquest altre, més clara és la victòria de l’espanyolisme, dels enemics del dret a decidir, a decidir el que sigui, fins i tot de quedar-nos a Espanya.

Acaba de dir Pedro Farsánchez que promourà, decidirà un perdó general, una amnistia, una quelque chose legal, perquè ell poder pot, i que així la confrontació entre espanyols i catalans s’acabarà, farem tots la pau, es tancaran les ferides, farem un partidet de solters contra casats i després un bon arròs i un rotet. Que l’indult o amnistia o el que sigui, l’excarceració dels independentistes, oi, ens posarà a tots tan contents que Catalunya tornarà a votar socialista d’agraïment i Miquel Iceta serà investit com a nou president de la Generalitat, però sense que calgui dir-li molt honorable, perquè d’aquest ja sabem quina mena d’honor és el seu, comparable al de Jordi Pujol, per dir-ne només un que ens va aixecar la camisa a tots. I també podria ser que l’excarceració dels presos enfronti encara més els independentistes amb l’espanyolisme rampant. També podria ser que els partidaris de Carles el Gran, de Carles Puigdemont i de Marta la Mudeta, Marta Rovira, s’enfrontin un cop més com  Caïm i Abel, com  el yin contra el yang, amb els partidaris dels presos polítics. Perquè  si una cosa saben els espanyols és aquesta: que la independència la tenim guanyada, és irreversible, l’hem aconseguit. I que l’única manera que no es faci efectiva és aquesta,   a través de la renúncia dels independentistes, a través de la guerra civil entre els independentistes. Rebentar el partit que tens perdut és una vella tàctica que mai no passa de moda. I podria ser també que l’independentisme deixi la lluita intestina i s’uneixi? Impossible. Almenys sense un líder clar que no només aglutini la majoria, sinó que vulgui aglutinar, que tingui ganes i forces per acabar el que un bon dia vam començar entre tots.