Ahir, com una camèlia de groc encès enmig d’un carrer de camèlies, la presència de Carles el Desitjat, de Carles l’Ardit, la presència en absència del president legítim va ser més notable que mai a les dependències, als passadissos, als conciliàbuls del Parlament del Palau de la Ciutadella. Puigdemont era la paraula més esmentada, l’eco més audible, la música més repetida. I no només perquè s’aparegué a l’hemicicle imprevistament gràcies al mòbil de Jordi Turull, eficaç àngel emissari, sinó perquè sense ser-hi era com més i millor hi va ser mai, de la mateixa manera que el silenci pot esdevenir el so més rotund. Hi va ser més que Inés Arrimadas, vestida tan blanca com una pàgina en blanc enmig del no res. Hi va ser més que Miquel Iceta, disminuït a una posició subalterna, reduït a la mínima expressió després de perdre les seves capacitats olfactives. Hi va ser més que Xavier García Albiol, deambulant com un boxador sonat que encara no ha sentit la campana. El president que encarna la Catalunya que no s’agenolla no hi era però, com dic, hi va ser amb autoritat i potestat, hi va ser precisament perquè està perseguit. Els altres noms encesos de groc que van sentir-se tothom els coneix, els del vicepresident Oriol Junqueras, els dels consellers Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Antoni Comín, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. A la majoria dels pits dels representants democràtics del poble català els llaços, a moltes de les reixes exteriors del mur del Parlament els llaços també. D’un groc encès.

Una periodista veu entrar en un del grans salons Ernest Maragall, l’antic capità del PSC olímpic i espanyista transformat ara en una mena de record d’Heribert Barrera però molt més aspriu i espontani, sempre desarreglat com un enorme llit desfet. La periodista li pregunta que com es troba. I Maragall i Mira respon mentre fa via cap a l’hemicicle: “Jo? Bé i vostè?” A continuació es pot identificar la silueta imponent, la camisa negra del periodista García Ferreras, acompanyat en tot moment de Xavier Sardà, barbat de blanc i fent un posat de pensar moltes coses i molt altes. “Però si mai s’havia interessat per la política aquest home, ¿què hi fa aquí?” demana un periodista a un seu amic. “Ha de sortir a la televisió com sigui, no se’n pot estar”, assegura l’interlocutor en veu baixa. A l’hemicicle es reuneixen tot seguit els senyors i senyores diputats i diputades, es compten es recompten i voten diverses vegades anunciant, cada vegada, els seus noms. Com en un primer dia d’escola els representants polítics aprenen o recorden els noms dels seus nous companys, noms de vegades d’una senzillesa sorprenent i lligada a la tradició catalana, com el nom de Josep Costa. A l’altre extrem coneixem l’existència del senyor de l’Hotellerie de Fallois, diputat de Ciutadans i hi ha qui es demana que, calla, que no sigui descendent del famós militar espanyol José de l’Hotellerie de Fallois y Fernández de Heredia, baró de Warsage, el que se’n diu un exemplar únic de la prosopopeia espanyolista. Al costat del suculent patronímic de Fernándo de Páramo, de Ciutadans, que contrastar amb el segon cognom de Jordi Sánchez que no és altre que Picanyol. Després d’una votació fallida s’escull el President Torrent i la mesa del Parlament, amb tota la rima interna que vostès hauran comprovat. El polític que ha despertat més expectació, la nova segona autoritat de Catalunya pronuncia un discurs flàccid, sense tremp, d’esma, amb un contingut sorprenentment vacu i gasós. Afirma que treballarà “humilment, incansablement” pel nostre país. Si se’m permet, jo m’estimaria polítics que treballin el que hagin de treballar però que no s’esgotin gaire. Han de dormir i reposar les hores preceptives del doctor Estivill perquè el que s’anuncia no serà fàcil. “Incansablement” no ho ha dit mai algú que sigui realment humil. No t’ho has de dir tu mateix, t’ho han de dir els altres. Ah, se m’oblidava, també hi eren els de la CUP i Xavier Domènech, encantats d’haver-se conegut.