És difícil el diàleg quan se li ha perdut el respecte al llenguatge, quan les paraules ja no són paraules, quan han esdevingut agulles de cap o cops de puny. Almenys l’insubmís encaputxat que tira pedres a la policia no va i t’explica que està llençant flors, almenys qui crema un contenidor no es justifica dient que està fent una proposta artística, un hàppening, una intervenció fugaç en el temps. Almenys el policia que estomaca el detingut emmanillat dins del furgó no estalvia insults i es comporta amb una admirable sinceritat repressora, física i verbal. Alguns dels nous presoners en són testimoni. A una banda i a l’altra del conflicte, la gent acostuma a anomenar les coses pel seu nom, que és una manera molt noble i eficaç d’utilitzar el llenguatge i que serveix per no perdre el contacte amb la realitat. Que serveix per saber on som en cada moment. L’a por ellos almenys té la virtut de ser nítid i fàcilment comprensible, fa arribar un missatge inequívoc a l’altra banda, perquè es prepari, perquè sàpiga de què va la cosa. L’eufemisme sempre denota una misèria moral, un complex de culpa, un sentiment de pecat. Per això l’empresari parla hipòcritament de regulació laboral per anomenar allò que, en realitat, és fotre la gent al carrer. No hi ha ningú que hagi estat acomiadat del seu lloc de feina i que t’expliqui que ha estat regulat laboralment. A sobre de quedar-te a l’atur fas bé de no participar de la falsa moral de qui et deixa sense pa. Per això, com més miserable és la teva vida menys clar parles.

A la democràcia, a la república, li cal una llengua honorable, democràtica, una manera d’enraonar menys retòrica i que toqui més de peus a terra, que no oblidi allò que Salvador Espriu denominava “el nom de cada cosa”. El franquisme, o la dictadura soviètica, entre d’altres raons, van morir víctimes de les seves pròpies contradiccions, de les seves frases pomposes i buides de contingut, d’una retòrica que va passar d’insofrible a directament ridícula, impossible de compartir. La sinceritat és un valor cada cop més apreciat en la nostra societat i d’aquí ve, en part, que els polítics que parlen clar suscitin més confiança que els que es pensen que sempre poden quedar bé amb tothom. De manera que, per exemple, ha quedat prou clar, després de la visita llampec del president Pedro Sánchez a Barcelona, que el que ell anomena “moderació” defineix l’actuació repressiva de la policia. Té la seva part de raó ja que, ara com ara, encara no fan servir munició de guerra ni disparen a matar contra la multitud, encara no ens han bombardejat. Pedro Sánchez creu que ser ferm en mantenir la unitat d’Espanya consisteix en ser molt tossut. En no cedir mai. En no demanar mai a la població, a tota la població que viu a Catalunya, si vol o no vol continuar formant part d’Espanya. Perquè considera que les votacions només es convoquen quan et penses que les pots guanyar, com ha fet recentment, repetint les eleccions perquè les enquestes li eren favorables.

Tothom ha pogut sentir com el president Torra condemnava, en diferents ocasions, la violència, totes les violències, però Sánchez jutja que les seves paraules no són prou sinceres, que no són prou inequívoques, que no valen. Perquè Sánchez, expert en eufemismes, no només és el president, també s’erigeix en el jutge del llenguatge dels altres. Fa, aproximadament, com els antics inquisidors, els quals, arribats a cert punt, quan el torturat havia confessat tot el que volien que confessés, s’adonava, atònit, que no n’hi havia prou. Que no n’hi havia prou amb les paraules, perquè l’inquisidor havia penetrat en el relliscós territori del judici de les intencions. No ho dius de veritat. Dius que creus en Déu però no, no ho dius sincerament. Com hauria de condemnar la violència el president de Catalunya perquè ho donessin per bo? Per què no ho expliquen? Silenci. I després, més silenci. I ja que hi som, quan parlen de proporcionalitat, quina proporció calculen? Quins barems fa servir la policia, quantes garrotades, quants ulls costen els cops de pedra contra les forces de l’ordre? Estaria molt bé que, si poden, ens passin les taules d’aquesta proporcionalitat. Per tants rocs llançats, tantes pallisses. Així l’opinió pública podria determinar també si la violència policial és proporcionada o no. I no serien ells, com sempre, els que pretenen ser jutge i part. En una democràcia qui jutja el que està bé o malament és la sobirania del poble. En una dictadura només el poder es jutja a ell mateix. I sempre troba que ho està fent la mar de bé.