Abans que el Tsunami Democràtic es quedés sense pressió, sense potència líquida i el buidessin d’aquell doll d’aigua que tenia, és a dir, de gent que hi participés, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural ja patien del mateix mal. I sembla que aquest mal continua. I s’ha de dir que continuem en les aigües estancades. En la paràlisi. I amb les malalties que sempre van associades a l’aigua atrapada, a l’aigua que, d’alguna manera, han empresonat com si fos un altre pres polític i, així, acabi no fent res de bo per la independència. Perquè alguns, més enllà de les paraules, el que no volen és que ara es faci res per la independència. Tenen altres projectes. És exactament aleshores quan es manifesta el paludisme polític, una malaltia parasitària en la qual els partits polítics infecten el cos d’una associació cívica i independent. Es manifesta una febrada de por i una contundent anèmia. En el nostre país tan petit, les iniciatives populars, valentament desvinculades dels partits polítics, són difícils de mantenir en el temps. Perquè sembla que només els partits tenen, o troben, al final, els diners que fan bullir l’olla de la societat. I quan els partits fan l’orni no es mou ni una mosca, ni una gota d’aigua. Acabo d’obrir, per curiositat, la pàgina web de l’ANC i, d’entrada, no em diuen què és aquesta assemblea, sinó el que no és, o més aviat el que li agradaria ser: “L’Assemblea Nacional Catalana és una organització de la societat civil estrictament independent dels partits i l’administració”. La virtut no es proclama, la virtut es demostra.
I el que ha demostrat recentment Elisenda Paluzie i el seu equip al capdavant de l’ANC és que, més enllà de les grans proclames, no volen incorporar personalitats, com les que procedeixen d’altres àmbits de l’independentisme, en concret de l’independentisme empresarial i del seu exemple d’èxit. Precisament amb l’argument d’impuresa política, com si aquí no existissin vincles històrics de molts i moltes, com els de la mateixa Elisenda Paluzie, membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. Com si això de l’independentisme només hagi de ser cosa de polítics i de funcionaris de l’Estat espanyol que cada mes cobren puntualment la seva nòmina. Després del que està donant de si la política independentista gestionada —és un dir— per professors universitaris, advocats i antics alcaldes de poble, potser que també donem veu als empresaris partidaris de la independència, a altra mena de persones. No tots els empresaris que fan política són com Donald Trump o com Berlusconi, també n’hi ha que s’assemblen a Jaume Roures o al primer Jordi Pujol, també hi ha gent vàlida que procedeix de les barricades d’Urquinaona i que ja en té ben bé prou de la tirania dels partits polítics que ens han dut fins a l’actual inoperància. L’actual ANC té un funcionament intern que s’assembla poc al d’una empresa, que no té gens de l’agilitat que necessitem. Amb una asfixiant reglamentació que, en la pràctica, no la desvincula dels partits polítics, amb candidats únics preestablerts, amb un ferreny control del continuisme de la direcció anterior que s’ha perpetuat en la nova. Sembla com si la vella política independentista, la que ens ha dut fins a l’actual paludisme, s’estigui resistint a desaparèixer. Sí, la millor manera de no contribuir a la guerra civil de l’independentisme és no fer res. Però per no fer res determinant no cal ni l’ANC ni cap altra iniciativa popular. Els del poble ja tenim l’agenda molt plena i no ens la gestiona cap secretariat.