Ha circulat molt la fotografia del líder de la Cambra dels Comuns, Jacob Rees-Mogg, un conservador format a Eton i antic estudiant d’Història al Tritiny College d’Oxford, un esnob alt com un santpau repapat en l’escó reservat al Govern de Sa Majestat britànica. La premsa espanyolista, ja la coneixeu, és tan profundament antianglesa com tan profundament anticatalana, sembla que encara no pugui superar el conflicte de 1714 i que, per aquest motiu, continuï obsessionada amb Gibraltar, desprestigiant sempre que pot el parlamentarisme de Londres i tot el que sigui anglès. Poden dir el que vulguin però a mi m’agrada un Parlament on no hi és Celia Villalobos, adormida com el guix i jugant al Candy Crush quan es desperta. On no s’hi pot aplaudir perquè està prohibit, però sí que s’hi pot cridar i, fins i tot aücar com el millor amic de l’home. I, sobretot, m’entusiasma que la sala de reunió dels Comuns disposa alguns diputats en uns escons tronats de club anglès, entapissats amb un color verd ampolla estrident, els uns enfront dels altres, sense l’habitual disposició en hemicicle dels altres parlaments. Entre els llocs de la planta baixa i els del galliner només hi ha lloc per a unes quatre-centes persones, per bé que el la Cambra dels Comuns té legalment 646 diputats, de manera que molts dels representants populars, escollits per sufragi universal s’han de quedar drets enmig del pas o arrecerats en un racó. No disposen de les còmodes poltrones individuals, de casta privilegiada, que tenen a la Carrera de San Jerónimo. Els anglesos, de vegades, són estranys fins i tot per a ells mateixos, són tan hipòcrites com ho som els mediterranis però a la seva manera ben particular. I que els diputats, constitucionalment titulars de la sobirania nacional —juntament amb la Corona—, no tinguin ni garantit el lloc on asseure’s, em sembla una disposició pràctica i perfectament entenimentada. Ajuda a evitar que, psicològicament, ningú pugui arribar a creure’s que el lloc de diputat sigui una de les seves propietats privades, com en el cas espanyol del pobre Alfonso Guerra, al qual, pel que sembla, li van haver d’extirpar el seient que se li havia quedat incrustat al cos.

M’agrada que els parlamentaris canviïn d’opinió i puguin ser expulsats del partit perquè tenen la possibilitat humana de desobeir els caps de files quan és imprescindible, que trenquin la disciplina de vot molt més sovint del que passa en altres parlaments del món, que al final s’acaben assemblant més a la hieràtica Assemblea Popular Nacional de la Xina que no pas al que passa al palau de Westminster. No deixa de ser vergonyós que en els parlaments espanyol i català —impossibles de distingir en llur funcionament diari— els diputats només puguin trencar la disciplina de vot quan és un cas de consciència, com quan han de legislar sobre l’avortament o coses així. Deixant-nos entendre que les altres vegades que voten no ho fan d’acord amb la seva consciència sinó d’acord amb la seva capacitat d’obediència cega al líder. Abans de malparlar del parlamentarisme anglès com a cotorres, com a lloros de repetició, potser que ens preguem una til·la o, si volem, un te magribí i ens ho pensem una mica millor.