Dimarts passat, 23 de novembre, va fer un any de la mort de Josep Doladé i Guàrdia (1942-2020), una de les millors persones que he conegut mai, bon company, un activista polític i cultural, un eficaç conversador, de raça, un ésser humà destacat, digne d’elogi permanent, almenys per a mi. No us parlo dels meus amics gairebé mai, ni tampoc no el busqueu per internet perquè hi trobareu poca cosa, aquest cas és així com us el dic, tan admirable com invisible. A ell li hauria encantat la imprevista discreció de la xarxa, se n’hauria fet un tip de riure, que Josep Doladé reia molt i a gust, també s’ha de dir, que no deixava mai de trobar divertit com gira el nostre món i la nostra curta memòria. O la nostra estultícia, per això també es va fer editor, per il·lustrar. Ell era sempre bonhomiós i persona, molt persona, deixem-ho dir. En el nostre món de fanfarrons, de milhomes, de paveros, Doladé, era massa important per donar-se importància, era ferm i distret com convenia, prou llest per no caure en els paranys de la vanitat, massa autocrític, massa humà per oblidar que era un humà com els altres i, per tant, insignificant davant de l’univers expansiu. Empresari i activista polític d’esquerra, membre del FOC ⸺Front Obrer de Catalunya ⸺, va patir presó de ben jove, va experimentar el que eren i són les forces de repressió espanyoles, la fraudulenta fraternitat d’Espanya, va fer-se una cultura llegint molt, conversant, viatjant, desconfiant de les convencions de la societat, elaborant pensaments propis i projectes singulars, efectivament molt personals i particulars.

Fou esportista i concretament ciclista. Vindicador de les dones, de les que mai no en tenia prou. El vaig conèixer en una d’aquestes iniciatives seves, concretament en l’edició espanyola del Diccionario Literario Bompiani de obras y personajes de todos los tiempos y de todos los países, una colossal publicació que indexava i resumia exhaustivament en més de vint gruixuts volums les més importants obres de la creació humana, prioritàriament les literàries, les de la poesia, de la novel·la i el teatre, però sense oblidar tampoc les musicals ni les filosòfiques, les de les ciències o les arts. No eren simples resums ni aproximacions al contingut d’un llibre o d’una obra de creació. Més aviat era, o és, una síntesi eficaç del valor essencial d’una obra de creació, un petit mapa del tresor de les grans obres de la cultura universal. Josep Doladé no havia llegit tots els llibres com el savi català de Gabriel García Márquez, Ricard Vinyes, però podem dir que l’equip dels redactors del seu diccionari dominàvem tots els territoris. Va ser la primera vegada que em vaig embarcar en una aventura ciclòpia i apassionant. Va ser la primera vegada que Doladé em feia entendre la magnitud de l’alta cultura.

Jo era aleshores un jove professor universitari, resident a França, i la magnanimitat de Josep Doladé em va permetre afegir més de vuitanta obres mestres de la literatura catalana al conjunt de les millors obres universals de la creació, amb especial atenció a Josep Carner, Josep Pla i Mercè Rodoreda. Cada vegada que li trametia des de Montpeller, Lió o París, els meus estudis, el senyor Doladé els rebia ⸺i pagava puntualment⸺ amb indissimulada satisfacció. El panorama universal de la creació no estava complet, no era exacte, sense introduir algunes de les grans obres de la nostra cultura, tan bones o tan dolentes com qualssevol altres. Després el senyor Doladé va passar, en un determinat moment, a ser-me amic, a fer-me compartir estovalles també amb el meu mestre Anton Maria Espadaler, em va introduir en converses sumptuoses. Un dinar o un sopar amb aquests dos fenòmens de la naturalesa, de la cultura, era el regal més preciós que podia tenir un nou escriptor, incipient i curiós. L’únic inconvenient de fer-te gran, al capdavall, no és l’edat ni les malalties que arrossegues. De fet, l’única pena que tens és anar perdent, per raons biològiques, la companyia, el bon consell, el seny, l’alegria, la mirada radiant de persones com Josep Doladé. Que en trobeu molts com ell a la vida. Només us ben desitjo això. Són la sal de la terra.