Una oscil·lant política, avui en hores molt baixes i encara amb molts favors per tornar a Espanya com ara la psicòloga Irene Rigau, ⸺ del cercle més proper d’Artur Mas ⸺ i el sociolingüista Albert Branchadell Gallo ⸺ autor, entre d’altres llibres, de Liberalisme i normalització lingüística  (1997)⸺ són els principals avaladors d’aquesta catastròfica llei modificada. És la pitjor decisió que es podia imaginar. La modificació, la vergonyant cessió del vint-i-cinc per cent, acaba de donar carta de naturalesa i de legitimitat en l’escola pública catalana a la llengua espanyola, que és així com anomenen a Espanya el castellà, amb el concurs d’algunes repúbliques llatinoamericanes. No no és gaire munició intel·lectual, la veritat és que no, però és que el govern de Pere Aragonès no ha canviat d’opinió perquè els vells arguments en contra de la immersió en català i de la normalització del català els hagin convençut ni els hagin fet pensar una mica. I ara. Els polítics independentistes afluixen perquè tenen por que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que recentment s’ha declarat competent i fixa ell solet la política lingüística de l’autonomia catalana, s’enfadin i els destrueixin políticament i social. El mal humor dels jutges, i per tant, l’arbitrarietat, ha esdevingut ja una figura legal que s’ha de tenir molt en compte.

La política del garrot i de la repressió està donant els fruits més dolços per a l’espanyolisme. I demostra que els nostres polítics independentistes no tenen límits ni tabús a l’hora de mantenir la paga mensual. Amb la modificació de la llei que han tramat els nostres diputats i diputades es perden les classes d’acollida i de reforç del català per als nouvinguts. Que s’espavilin sols els nous catalans. I es decreta que, almenys un vint-i-cinc per cent de l’ensenyament s’ha de fer en espanyol. Almenys. Això vol dir que, segons el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, si demà em nomenessin director de l’Institut de Batxillerat “La Barretina” i decideixo que totes les matèries inclosa la llengua catalana s’han de fer només en espanyol, de fet, estic complint escrupolosament la llei. Perquè un cent per cent ja inclou el vint-i-cinc per cent. I després ja em pot venir l’honorable conseller Cambray al darrere amb un flabiol sonador. Obeeixo la llei. Tindré els mitjans de comunicació espanyolistes totalment a favor, com tants i tants independentistes que s’han passat de bàndol. No diré que siguin uns polítics miserables perquè és encara pitjor.

La modificació de la llei no empara res, ni blinda ningú ni ajuda de cap de les maneres a la llengua catalana. Precisament perquè de sotamà els actuals líders independentistes ens han demostrat que estan més interessats en els Jocs Olímpics que no pas en protegir la nostra llengua. Que el que els mou és el calé. Perquè els nostres polítics no parlen clar i pensen que poden anar fent la viu-viu indefinidament. Augmentar els impostos vol dir que jo tindré menys diners i la Generalitat en tindrà més. Ho vesteixin com ho vesteixin. I amb això passa exactament el mateix. S’escuden en els centres i els passen la patata calenta de la responsabilitat, a veure si hi ha algun director escolar que vol fer-se el màrtir i se’l treuen de sobre pel mateix preu. Com a protesta jo faria totes les classes en espanyol una temporada. Perquè són els nostres polítics els que ens van demanar el vot per “culminar la independència de Catalunya”. Ens traeixen perquè no els fem gens de por. De moment, gens.

El bilingüisme és un estadi de transició abans que la llengua forta s’imposi a la feble. Amb una escola només en català podríem mirar de resistir però tampoc no és segur perquè anem molt tard. En un territori no hi poden conviure indefinidament dues llengües, us ho diran tots els sociolingüistes. I a la vida, cal triar de vegades. Txèquia, per exemple, que havia estat un territori bilingüe txec-alemany, només cal que pensem en Franz Kafka, avui ha optat per desaprendre l’alemany, una llengua molt important, per consolidar la seva llengua nacional. També Flandes ha desaprès el francès. Als Països Baixos tota la societat viu i funciona en holandès, només en holandès. Però això no treu que els holandesos sàpiguen tots anglès. I el saben sense haver de rebentar la seva escola i la seva llengua nacional. Nosaltres en canvi, pensem rebentar la immersió que no és altra cosa que la consagració d’un inexistent dret a la ignorància del català a Catalunya. En la pràctica que el català sigui optatiu i l’espanyol obligatori. I esdevenir en poc temps Múrcia, on es parlava el millor català del món i avui només el saben parlar a la comarca del Carxe. Ho dic perquè hi he estat.

L’acord justifica la introducció de l’espanyol com a llengua vehicular de l’ensenyament. Amb l’argument contra intuïtiu i contra filològic que l’espanyol ja és a l’escola. Precisament per això és imprescindible la immersió, perquè l’espanyolització lingüística de Catalunya s’ha vist intensificada. Pompeu Fabra ja va advertir que l’obra del redreçament del català és sobretot una obra de descastellanització. Fabra també pensava, com sabem avui, que la desaparició dels monolingües en català és la confirmació que la llengua no té redreç possible i que se’ns quedarà als dits, properament o molt properament. Una llengua que no serveix ni en l’àmbit escolar ni en l’àmbit laboral no serveix autènticament per a res.

I, ja que hi som: la presència l’espanyol com a llengua vehicular és difícilment defensable perquè continua sense ser llengua pròpia de Catalunya. Per què ha de ser vehicular el castellà d’Espanya i no el xinès, l’amazic, l’àrab o el castellà llatinoamericà? Perquè són llengües tan dignes com l’espanyol. L’única resposta són els jutges i la policia. Les pistoles de la policia concretament. Perquè Espanya ens ho imposa d’acord amb l’aporellisme il·limitat i d’acord amb la il·limitada capacitat de renúncia dels partits independentistes.