El vergonyós camí fressat que va de la por fins a la mentida també és el que darrerament ha recorregut Adam Casals, antic representant de la Generalitat de Catalunya a Viena per a l'Europa Central. Havia estat, almenys quan jo el vaig conèixer, un gestor eficaç i honorable, màxim conductor de les discretes negociacions internacionals perquè la nació catalana independent fos oficialment reconeguda pels governs que tenia assignats i que es prenien (i sempre es prenen) molt seriosament la nostra separació d'Espanya. L'entrevista que fa dies ha concedit al senyor Xavier Rius no es correspon per tant, gens ni mica, amb el relat dels fets que coneixem de primera mà alguns observadors d'aquells moments compromesos per a l'acceptació de Catalunya com un nou estat europeu l'any 2017. Tant és així que estic segur que Llibert Ferri, admirat periodista i testimoni angèlic d'una de les nostres converses, sé que no em deixarà mentir. Adam Casals pot inventar-se el que vulgui per mirar d'evitar que l'estat espanyol no l'espoliï a través del Tribunal de Comptes. Passats els anys, estic content d'haver-lo vist ara, per internet, amb immillorable aspecte, molt prim i amb cara de salut. Ningú no diria que s'acaba d'afegir al grup d'agitadors polítics catalans, reclutats a la força per l'espanyolisme militant. Unes persones que miren de salvar la hisenda o de preservar la llibertat col·laborant amb l'enemic, servint-se d'uns mitjans de comunicació espanyols delirants, partidistes fins a la ceguesa. Com Carme Forcadell, ara notòria propagandista dels relats més fantasiosos i inacceptables per als defensors d'establir la veritat d'aquells fets històrics. Encara que siguin ben recents.

Que hi ha una campanya de desprestigi de l'independentisme en marxa, no en tingueu cap dubte. I que aquesta campanya compta amb la participació estel·lar i forçada de certes personalitats i destacades del nostre separatisme, tampoc. Aquesta és la situació desinformativa a la qual s'enfronten els ciutadans de Catalunya ara com ara, segrestats majoritàriament per un conjunt de mitjans de comunicació que participen de la mateixa idea irredempta i acrítica de l'Espanya colonial, de la que en viuen. Molt bé, com no us podeu imaginar.

Casals és tan obedient que recorre tots els punts prèviament fixats per la campanya espanyolista que prèviament ja coneixíem. Així defensa la vella teoria segons la qual l'independentisme és el responsable de la irrellevància econòmica catalana. Una situació tant catastròfica com irreal. I parla d’ètica mentre ho va engaltant. En tot cas, el més interessant és quan predica el que no creu, ni Casals ni ningú. Que l'independentisme català té una frontera molt difusa amb l'ús de la violència. Mentre que la violència policial i repressiva no deixar de créixer ni d'amenaçar a Catalunya, Casals criminalitza les víctimes. En acabant explica que el món està horroritzat perquè es cremen contenidors d'escombraries a Barcelona. I, això és molt important. Que als països seriosos com a Àustria, se'n riuen de nosaltres, perquè ni som seriosos ni educats, ni civilitzats. Perquè no sabem anar pel món perquè som molt de poble, el que en diuen paletos. Que som provincians, Casals ho diu recitant un guió que està pensat a Madrid. I que és temerari, quan el pronuncies des de Viena. Molt temerari perquè l'última iniciativa internacional d'Àustria que es recorda, va ser tan seriosa i tan civilitzada que va acabar jutjant-se a Nuremberg. Va quedar preciosa. A la vella Europa central políticament no són model de res i encara menys en el respecte als drets humans, com recorda insistentment Thomas Bernhard, el gran escriptor austríac quan qualifica Àustria de "país caòtic i demoníac", "governat per una ideologia petitburgesa, catòlica i nacionalsocialista". Catalunya no participa de les formes serioses de l'austríac Hitler, afortunadament. Podeu burlar-vos tant com vulgueu, però la gloriosa causa de Catalunya és honrada i certament gloriosa perquè exigim la independència sense morts, sense violència. Serem la primera independència pacífica del segle XXI. I sobretot, això sí, sense seguir el model ètic ni humà de les persones "ben educades" com Adam Casals que un dia et diuen una cosa i l’endemà exactament la contrària. Depenent de la butxaca.