Fou el rei del món, l’home més poderós del seu temps, el més formidable senyor feudal de la història, el que va dominar més territoris i més riqueses, el governant més venerat i temut i, en canvi, la seva derrota va ser humiliant, completa, inapel·lable, gairebé immediata. El va matar un simple mosquit. Carles d’Habsburg, Carles Quint, el poder universal, havia comprat el títol imperial per vuit-cents cinquanta-dos mil florins d’or a través d’un fabulós crèdit d’alguns dels més importants banquers internacionals, els Fugger, els Welter, els Fornari i els Grimaldi, però un pobre mosquit li va causar la ruïna. Rei de Castella per l’herència de la seva àvia, Isabel I, rei d’Aragó per la deixa del seu avi, Ferran el Catòlic, senyor d’Amèrica, el Nou Món, hereu dels enormes territoris dels seus avis paterns, Maximilià d’Àustria i Maria de Borgonya, fou la reencarnació del poder dels emperadors romans, el continuador efectiu de Carlemany, el tità que va derrotar els luterans a Mühlberg, però no va saber-se protegir d’un poder minúscul, del poder d’un mosquit.

Carles d'Habsburg fou el rei del món, l’home més poderós del seu temps. El va matar un simple mosquit

Retirat a Yuste, torturat per la gota i el cansament, l’emperador Carles hi va passar els darrers vint mesos de vida. Hi va fer aixecar un monestir i un modest palau rural, gairebé sense luxes, rodejat d’una petita cort, acompanyat d’alguns llibres, d’algunes obres d’art italià, d’alguns records de les seves inacabables guerres. Va mirar aquella terra, el paisatge de la Vera, buscant en la contemplació de la natura la serenitat per a l’esperit. Els arquitectes del cèsar li han construït diversos estanys i construccions amb jocs d’aigua, sense saber que això el durà a la mort. El paludisme, la malària, infecten les aigües i els mosquits la transporten, almenys un, damunt de l’emperador indefens, del vell flamenc que ofega les seves penes amb cervesa de Gant. La mort li esdevé de manera inesperada, ràpida, el palau no està ni mig acabat encara. No ha durat ni un mes malalt. Mor el 21 de setembre del 1558. Els metges de l’època demostren no tenir-ne ni idea, ni sospiten les causes de la mort. El seu secretari, Martín Gaeztelu, se’n sorprèn i escriu que mai no l’havia vist “tan bueno y gordo y con tan buen color, como no lo he visto después que entró en Yuste”. Al mosquit no li va prestar gaire atenció.