Des de fa temps, al Parlament de Catalunya i als mitjans de comunicació, sovintegen les declaracions oculistes de diversos representants dels partits de la independència. Aquestes proclames són sorprenents perquè gosen qüestionar la capacitat visual dels polítics espanyolistes. Són frases campanudes que dubten de la possibilitat que tenen els polítics partidaris de la repressió de l’Estat colonial de mantenir la mirada serena davant les seves víctimes. De mirar als ulls mentre practiquen la injustícia. Dubten de si podran o no podran, donat el cas, mirar als ulls, algun dia, als pobres presos polítics que van voler dur a terme el seu compromís electoral amb els votants independentistes l’any passat. Com si mirar als ulls volgués dir res, com si una simple anàlisi ocular ens pogués certificar la qualitat moral d’una persona. Com si els ulls no poguessin mentir, com si els cecs fossin caixes tancades, com si els ploraners fossin millors ciutadans que els de pupil·la eixuta. Com si el sentimentalisme no fos l’enemic número u dels sentiments vertaders i, de manera alarmant, el símptoma d’una autèntica epidèmia d’hipocresia en la nostra societat exhibicionista, tan satisfeta d’ella mateixa, tan extraviada en el joc de les aparences. Míriam Hatibi acaba de publicar un llibre que es diu exactament així, Mira’m als ulls, per parlar de l’islam. És el mateix títol que havia fet servir fa anys Sara Pekkanen en una novel·la que parla de les infidelitats d’un marit insatisfet. El títol correspon també a l’èxit musical del grup mexicà Onda Vaselina de 1997, idèntic nom d’una altra cançó del duo Pimpinela del 2003 que diu, entre altres coses: “Mírame a los ojos / vida mía mira / dime que me quieres / como lo hago yo / tú no sabes de lo que yo puedo ser capaz. / Yo mañana / una nueva vida quiero empezar”. Ja veieu que estem abordant un debat cultural de cert nivell.

No sé si és la millor idea del món que els presos polítics independentistes, a sobre del calvari que estan passant, hagin també de suportar la mirada als ulls d’uns rivals polítics que ja han esdevingut enemics. Si a sobre d’estar injustament tancat a una presó has de mantenir el cor quiet i tolerar que els mateixos ulls que prometien netejar Badalona d’emigrants, ara se’t clavin dins de la nineta. “Hola, Xavier García Albiol, així que has vingut a mirar-me als ulls, eh?” Que t’observin de fit a fit els ulls grossos de Miquel Iceta, l’encantador de serps que demana un dia un referèndum i després que esperem al veredicte del judici per conèixer el final sorpresa, el final feliç de l’autèntic amor fraternal i federal d’Espanya. Cal admetre que, naturalment, en un establiment penitenciari, els ulls d’Inés Arrimadas, els ulls de la filla del policia, no desentonaran gens amb l’ambient que s’hi respira, això és ben veritat, però potser no seria la millor de les iniciatives tenir allà davant la bella dama fent el paperot, proclamant la seva superioritat moral amb una severa mirada als ulls de les seves víctimes, com si fos l’ull candent de Sauron. Sobre aquesta qüestió tan delicada de la proximitat ocular profunda proposo recórrer als nostres principals pensadors d’avui per veure-hi més clar, per mirar als ulls al fons del problema. Fa pocs anys, en certa ocasió, algunes respectables senyores feministes van exclamar-se del costum espontani d’alguns senyors de mirar-los els pits durant el desenvolupament d’un sopar íntim per a dos. Ho trobaven intolerable, heteropatriarcal, lleig, indigne, on s’és vist que un senyor miri els pits d’una senyora que li agrada mentre sopen. A aquesta reacció puritana va respondre l’escriptora Empar Moliner amb contundent saviesa. Ella és del parer que si queda per sopar amb un senyor que li agrada i el senyor només li mira als ulls, si el senyor que comparteix les estovalles insisteix a no mirar-li als pits, és que no val la pena que continuï veient-lo més. Per imbècil.