Pot el senyor David Bonvehí participar en un castell humà? Amb tot el respecte que mereix la seva minusvàlua, potser hauríem de convenir que no. Que pot arribar a ser president de la Generalitat és clar, que pot arribar a passar revista a una formació d’homes armats com feia el gran Franklin Delano Roosevelt dalt d’un vehicle blindat és evident, que pot arribar a fer d’astronauta i mirar-nos, magnànim, des dels estels no es pot descartar, però encara que sigui un notable polític, probablement, no tot li és possible. Si la meva opinió tingués algun valor jo li recomanaria, en canvi, que no s’enfrontés a la guàrdia civil en els propers mesos, que no busqui una fotografia com la que van fer-li a Jordi Graupera, refregant-se per terra, el passat primer d’octubre del 2017. De la mateixa manera tinc la impressió que Artur Mas no pot desafiar l’Estat espanyol mentre pateixi pel seu patrimoni personal, aquest és el seu taló d’Aquil·les. Aquesta circumstància l’invalida per capitanejar res, no és ni pot ser un home lliure si té cua de palla. Tampoc poden ser cap de files ni abanderats de res els polítics independentistes que tinguin por d’anar a la presó o a l’exili, els representants de la nació catalana que no estiguin disposats a posar al davant de tot els interessos de la pàtria en perill, específicament dels interessos personals. Qui vulgui mirar la realitat cara a cara i deixar-se estar de contes de fades hauria de prendre exemple del capteniment del president Torra, d’aquest home polític tan bescantat per alguns, el qual, en canvi va tenir el coratge de dir davant del jutge que sí, efectivament, havia desobeït la il·legítima decisió judicial de prohibir els llaços grocs. La confrontació amb l’Estat continuarà, augmentarà i serà encara més salvatge, necessàriament més salvatge, a mesura que Espanya constati que continua perdent la batalla.

L’independentisme no para de créixer electoralment, les adhesions internacionals cada cop són més nítides a favor de la llibertat dels catalans. Els insults dels espanyolistes només mostren llur impotència i llur inòpia. Espanya avui només està cohesionada al voltant de l’anticatalanisme, tal com ha deixat clar el PSOE en les recents declaracions sobre la possibilitat de la formació d’un Govern amb Podemos. L’anticatalanisme, la repressió de l’independentisme, la reiterada violació del règim constitucional i la manipulació en clau política de les lleis és ara com ara l’únic projecte que l’Espanya nacionalista proposa desesperadament per mantenir la unitat de l’Estat. L’Espanya rabiosament nacionalista arrossega a través de la raó d’Estat qualsevol possibilitat de negociació, qualsevol possibilitat de diàleg, de manera que la confrontació franca, la trompada eixuta i la dissidència activa són les úniques possibilitats de futur immediat. No hi ha pau possible si Madrid exigeix la desaparició de l’independentisme polític. No hi ha normalització possible entre Madrid i Barcelona que no passi per la independència, diguin el que diguin alguns polítics xerraires i adaptadissos. Perquè mentre la majoria de la població vulgui la independència d’Espanya, tot el que no sigui respectar la voluntat popular serà un frau democràtic i una manera de fer-nos passar el temps amb cançons. Fins que ja no quedin més cançons per cantar.

Mentre esperem la confrontació inevitable, la classe política espanyola, i la catalana en particular, continuen mostrant la seva indignitat de classe. La profunda indiferència que senten pel mandat popular. Ja no és només que ens hàgim assabentat que els diputats a les Corts de Madrid tinguin 14 pagues d’ajut addicional per pagar 12 mesos de lloguer a la capital de l’Estat. També hem vist com la lluita caïnita entre Vox, Ciutadans i PP s’assembla cada vegada més a la de Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Hem vist com més enllà de la retòrica a l’hora de la veritat no hi ha gaire diferències entre Miquel Iceta i alguns polítics independentistes, que han pactat amb el PSC la composició de la Diputació de Barcelona. Recorden quan les diputacions havien de ser eliminades per enfortir la Generalitat, què se n’ha fet d’allò? Quins temps. I quina poca vergonya. Els polítics tenen la memòria curta però no pas el poble que els vota o deixa de votar. Ja s’ho trobaran.  

Jordi Galves
República belga (205) L’Espanya ètnica Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (204) Full de ruta per rendir-se Jordi Galves