Si recordem la pel·lícula de Robert Mulligan Matar un rossinyol, de 1962, potser podrem entendre encara millor l’abast de l’enorme error dels jutges de l’Audiència provincial de Navarra. Els carrers s’omplen de ciutadans irats que protesten pel que és una resolució incomprensible, que ni condemna del tot ni absol del tot, i que allunya els ciutadans del sentit més elemental de justícia. És evident que el tribunal de Pamplona s’hauria estalviat molts problemes condemnant per violació, sense analitzar gaire, els acusats i que, des d’un punt de vista garantista, de tranquil·litat ciutadana, podem arribar a pensar que hi ha una notable imparcialitat i independència dels jutges, que potser tenen evidències prou contundents per no cedir a la immensa pressió mediàtica, per no condemnar per violació, que seria el més fàcil. Però sense poder fer públiques les proves, és una sentència opaca, que agafa el camí del mig i no acontenta ningú. És una justícia incomprensible. Excessivament tècnica i esotèrica, allunyada de la societat. Potser els jutges tenen raó però amb l’argumentació que donen estan reclamant que els fem confiança, que creguem en el seu criteri i apreciació i poca cosa més. I el cas és que la societat desconfia de la justícia com potser no imaginen els magistrats. I que no n’hi ha prou en tenir una poderosa erudició en Dret. De vegades, els que són massa savis perden el món de vista, com recorda un altre film, de l’any següent, El professor guillat de Jerry Lewis. I és que, des de sempre, hi ha hagut un corrent força estès entre alguns professionals del Dret que creuen en la jurisprudència com en una realitat superior, paral·lela, a part, amb un vocabulari específic i monstruós, una mutació que arriba, fins i tot, a tergiversar el sentit recte del diccionari. Això passa amb tots els llenguatges tècnics, per exemple, amb el de la Medicina o el de la Informàtica, de tal manera que algunes paraules que són de tothom, que serveixen per entendre’ns entre tots, acaben segrestades, manipulades, cobertes d’una obscuritat arbitrària i incomprensible per a la resta dels mortals. Quan els tècnics abusen de l’argot s’arriba fatalment al galimaties i acaben enraonant sols. És el que els ha passat als jutges de Pamplona, que han fet la justícia com si només comptés la seva consciència i no la de tots els ciutadans. I és el que li ha passat al president del Tribunal Suprem d’Espanya que ha hagut de sortir a defensar la seva pròpia manada i el seu llenguatge abstrús: segons ses eminències togades, una violació no és una violació i poden raonar-ho. És a dir, que juguen amb les paraules, i d’això en diuen raonar la resolució. I no han amenaçat, no. Han advertit contra les crítiques. Però, en consciència, per a molts, això continua essent una violació.

La llei sempre protegeix un bé superior, com ara la vida o la hisenda. I per tant, la llei no pot ser mai un bé superior, és un mer instrument. És tan instrumental que les lleis canvien quan convé. I els jutges han de saber que mentre els paguem el sou estan al servei dels contribuents, són un servei públic, tan públic i tan servei com la senyora cartera que duu les cartes pel barri o l’escombriaire. Un jutge, per molta xaperia que dugui penjada del coll, no és ningú per fer callar l’opinió pública. El que podria fer és donar millors arguments, si els té. Per alguna cosa la justícia ha de ser sempre pública. Aquí el que s’ha de respectar no només és la presumpció d’innocència, sobretot és la confiança d’una societat en el seu sistema jurídic, que no té jurat. El clamor popular necessita respostes i no pas tecnicismes. Perquè la societat es nega a creure, es nega a fer confiança en la decisió dels jutges, sense més informació. La societat ha de ser respectada perquè és l’opinió del que paga. Amb una miqueta menys, per favor, de classisme. Perquè la sentència de la Manada no només ha estat, amb la informació pública de la que es disposa, una sentència masclista. Sobretot ha estat una sentència classista.

Recordem que al judici al que ens convida a assistir la cinta Matar un rossinyol se’ns planteja la història d’un noi negre acusat de violar una dona blanca en un estat del Sud dels Estats Units. Naturalment, és una societat masclista, però sobretot és profundament racista i classista, i la paraula d’un negre no val el mateix que la d’una rostre pàl·lid. Tothom està disposat a creure la versió de qui té més categoria social. El mateix que el que ha passat, segons que sembla a Pamplona, on la paraula d’un militar i la d’un guàrdia civil, de fet dues autoritats encara que siguin de baix grau, dues persones amb permís de dur armes de foc, no ha valgut tant com la paraula d’una noia de divuit anys que no és ningú. ¿Hauria passat el mateix si la violada hagués estat Cristina Cifuentes, Soraya Sáenz de Santamaría o la reina Letícia? És una interpretació, d’acord. Però aquí tothom interpreta i jo, almenys, explico tot el que sé i les meves raons.