El que més m’ha agradat de la sentència de Luxemburg és que no indica exactament el que ha de fer ara la justícia espanyola. Perquè se suposa que ja saben el que han de fer un cop llegida. Que són el Tribunal Suprem i no uns jutges menors i pagerols com els pobres insignificants de Slesvig-Holstein. En Marchena ja va dir durant el judici que no accepta que ningú li ensenyi dret, ell i els altres jutges de la Sala Segona ja el saben tot i és ofensiu voler-los il·lustrar. La sentència europea és com quan dius a un adolescent “tu sabràs” esperant que el nano reaccioni, que faci, que s’arrisqui a prendre decisions i a responsabilitzar-se’n, que es retrati i deixi de fer l’orni. Però el cas és que aquests dies està tot parat, tot en mode avió, planejant damunt dels núvols, esperant que algú digui per on tirar, esperant trobar una estranya manera, eficaç, que permeti de fer veure, un cop més, que el Tribunal Plus-quam-suprem ha dit blanc però que, en realitat, nosaltres, els jutges espanyols, interpretem que ha dit que no és un blanc exactament blanc, que és un blanc trencat, que de fet és un blanc tan fosc que és, sorprenentment, negre. En la interpretació partidària són uns mestres. Fan dir a la llei el que els convé, fan que la llei digui una cosa i, simultàniament, la contrària a aquesta cosa. Quan volen és blanc i quan no volen és negre, segons bufi el vent. De vegades també pot ser alhora blanc i negre, com una tele franquista. Per això no és pas veritat que els presos polítics s’hagin saltat la llei, segons qui interpreti aquesta mateixa llei, són perfectament innocents, perquè la Constitució Espanyola no prohibeix la secessió. Perquè la Constitució Espanyola es pot llegir pensant que la democràcia es fonamenta en la sagrada voluntat del poble, o dels pobles d’Espanya, del que la Constitució en diu “nacionalitats”.

La sentència europea és com quan dius a un adolescent “tu sabràs” esperant que el nano reaccioni

Després de les escenes de pànic viscudes pels funcionaris espanyols que vigilen els interessos de Madrid al Parlament de la nostra Unió, la Unió de la corona de la Mare de Déu, no costa gaire suposar que, en aquests moments d’ara, alguna cosa belluga, burxa. Que entre que jo escric aquestes línies i vostès les llegeixen, l’Estat espanyol està buscant una sortida, un foradet, alguna mena de manera imaginativa, alguna astúcia que els permeti continuar amb la repressió anticatalana i vulnerar, alhora, els drets dels electors independentistes. Estan tan acostumats a retorçar patriòticament el dret que volien continuar manipulant la sobirania popular, el vot de la gent, amb la complicitat de la Unió. El passat dia 18, una persona que citava fonts fidedignes de la Moncloa i del PSOE del carrer Ferraz, assegurava que la sentència de l’endemà seria inequívocament favorable a Espanya. Fou en un programa de ràdio que anunciava, satisfet, l’exclusiva informativa, l’arribada de la victòria. Segons la filtració, procedent d’Estrasburg, hi hauria hagut veus parlamentàries, concretament “veus que parlen en anglès” que asseguraven que no es concediria la immunitat a Oriol Junqueras.

Per confirmar aquesta tesi, s’adduïa que el plenari de la cort de Luxemburg “gairebé mai segueix els criteris de l’advocat general”, una afirmació tan sorprenent com temerària, que han rebutjat tots els experts, i que, com ja hem pogut comprovar, era precipitada. El rebuig a la immunitat de Junqueras obria el camí a la criminalització definitiva de l’independentisme polític, amb l’aval internacional de la Unió. I, de retruc, a l’enfortiment dels dirigents independentistes partidaris de la rendició i de la col·laboració política més desinteressada amb Pedro Sánchez, en sintonia amb fantasmagòrics valors federals. En aquesta tertúlia radiofònica que dic, madrilenya per descomptat, també s’hi assegurava que durant el Congrés d’Esquerra Republicana s’anunciaria la bona nova, la derrota definitiva del rival Puigdemont, amb Torra inhabilitat, i tot novament, gràcies al sacrifici personal de l’arcàngel Junqueras. Francisco Maruhenda, participant en aquest poc informat diàleg, afegia, fent-se l’entès: “M’han dit que el president del Tribunal de Luxemburg és un individu molt seriós. Afortunadament Déu és bo i, de vegades ajuda els bons. No és un poca-solta com l’advocat general”. Trobo que són unes afirmacions que fan molt bonic el dia de Nadal.