“Aquesta és una feina de putes”, vaig sentir dir al periodista Lluís Foix en certa ocasió que presumia de savi, de màxim expert en com va realment el món, de col·leccionista de tots els secrets de la professió. I, efectivament, el puta, el viu, l’espavilat, sempre ha sovintejat en els mitjans de comunicació, convençut que és més llarg i millor que els seus companys, que el dret a la informació de l’opinió pública és una xerrameca com una altra, pura música celestial per anar omplint paper i més paper. Des d’aquesta perspectiva, el periodista puta, el murri, administra la informació d’acord amb els seus propis interessos personals, l’orienta per afavorir determinades persones o l’amaga si molt convé. Sense vergonya ni independència que valguin. Temps després vaig poder veure que allò no era una simple teoria. Quan feia força mesos que havia esclatat el cas Pujol i ja havia quedat clar i confirmat que l’antic president de la Generalitat era una figura política irrecuperable i indefensable, Lluís Foix va publicar un sucós article. Hi afirmava que anys abans que ningú hagués publicat res sobre les martingales de Jordi Pujol Ferrusola amb les comissions d’obra pública, el vell periodista no només n’era sabedor, sinó que fins i tot n’havia parlat obertament amb el president Pujol, qui les havia admès. Quin gran servei al país hauria estat aquell article si Foix l’hagués publicat immediatament. Quin altre Watergate per a la societat lliure. Però cal disculpar-lo. Cal comprendre que la moral pagesa del murri, del milhomes de casino de províncies, no només és indigna, també és limitada. Només serveix per fer la viu-viu en temps de pau social, calmosos, de bons aliments i digestions llargues, a la fresca. Per jugar al joc de les vuit diferències entre el PP i el PSOE. ¿Què es pot esperar d’un periodista que acostuma a versionar articles de premsa estrangera com si fos l’únic que sabés llengües? ¿Què es pot esperar d’un periodista que anomena “amo” al propietari del diari on treballa, com si el feudalisme encara fos vigent? ¿Què es pot esperar del que se sent un espavilat, un dels pocs intel·ligents, injustament envoltat de cretins?

Avui, però, som en temps de canvi, d’internet i de revolta social. Tot el que havia estat possible i, fins i tot habitual, en el passat, ja no té vigència. Quan Foix, fa pocs dies, escriu al seu diari que el jutge Llanera ha enviat a la presó la majoria dels líders independentistes perquè “ha optado por hacer una interpretación muy estricta de la ley”, el que passa és que perd la poca credibilitat que li quedava i comença a esdevenir còmic. L’opinió pública sap perfectament que la qüestió no és especulativa ni interpretativa, sinó política i repressiva. Quan Foix sosté que “lo más inteligente —diu el Foix el Viu: inteligente— sería buscar una nueva mayoría que permitiera gobernar, levantar el 155, recuperar la Generalitat y las instituciones catalanas”, és impossible creure’s ni una sola paraula. I encara menys quan cita com a argument d’autoritat un savi de profunditat oceànica com Joan Tardà i un polític tan respectat com Xavier Domènech. De M. Rajoy a Artur Mas, passant per Pere Aragonès i Miquel Iceta, sembla que gairebé tothom de la classe política s’ha posat d’acord a ser intel·ligent, intel·ligentíssim, molt savi, molt puta. Gairebé tothom de la classe política s’ha posat d’acord a escopir damunt la voluntat popular expressada a les urnes, la que assenyala Carles Puigdemont com l’únic president legítim. Com si la societat catalana, independentista o espanyolista, no tingués una informació independent i contrastada gràcies a la xarxa. Com si no existís un poderós riu subterrani, un clamor popular que no pensa cedir i no se sent ni derrotat ni espantat per la repressió que va començar l’u d’octubre i que els polítics independentistes esporuguits, els somnàmbuls, no tenen ni la força ni l’esperit per aturar.

Esther Vera, directora de l’Ara, reclamava fa poc que “calen lideratges nous”, com si els dirigents polítics es poguessin improvisar i com si Puigdemont no fos avui sota la custòdia de les autoritats slesvigueses. I acusa els partidaris del president empresonat de desgastar el país, de posar en risc la transversalitat del moviment sobiranista i, en definitiva, de posar en perill l’escola, la policia i els mitjans públics. Si això fos veritat jo m’empresonaria a mi mateix per traïdor. En realitat, però, és la vella teoria que fa veure que es vol ampliar la base de l’independentisme amb Xavier Domènech i Miquel Iceta. Domènech ja parla alegrement de l’u d’octubre com si hagués estat cosa seva. No, el que s’està preparant no és l’evangelització sobiranista dels comuns i dels socialistes. El que es prepara són les eleccions municipals en les quals alguns independentistes volen pactar amb els partidaris de la unitat d’Espanya i de l’article 155. Només amb els d’esquerres, però. Es veu que els espanyolistes d’esquerres són millors que els de dretes. Pedro Sánchez ho demostra cada dia que obre la boca. M’agradarà molt de veure com aquests murris, els que es creuen tan espavilats, tan putes, ens pensen convèncer.