Ahir, el més important que es va dir, fou dit per Xavier Melero davant de les càmeres de televisió i no pas al Tribunal Suprem d’Espanya. Aquest senyor Melero va atrevir-se a afirmar davant de tothom que ell -personalment- havia recomanat al seu client, l’honorable Joaquim Forn, que no fes cap intervenció final per adreçar-se als set jutges de la sala segona del Tribunal Suprem. És a dir, que davant la remota possibilitat d’un error humà per part de Forn, davant del camp de mines que esdevé un procés penal, calia ser molt prudents i en Forn havia de callar. Forn calla, no diguis res, muts i a la gàbia, Forn. Perquè, al capdavall, en Melero sí que sap de què va i en Forn no, en Forn, pobret, que també és advocat, és una criatura i havia de callar. El formidable polític que és Joaquim Forn no té prou astúcia i es veu que havia de callar. Quan sembla força evident que qui havia de callar, però callar com una mòmia egípcia, és l’advocat Xavier Melero. Perquè un advocat, en tot cas, si és tan-tan-tan professional com diu que és, el que ha de fer és parlar exclusivament a la sala del judici i no davant de la televisió. Perquè si el que fa és parlar davant de la televisió, aleshores Melero ja no està fent d’advocat, està fent una altra cosa. Ara ho veurem.

Jo crec que en Forn havia de parlar com tots els altres onze presos polítics, tal i com al final va acabar fent. Jo crec que l’honorable Forn va fer una intervenció digna, emotiva i plena de seny i de profunditat. Com la resta dels seus companys, exceptuant Santi Saltimbanqui Vila, inoblidable campió internacional d’egoisme. Però anem a suposar, només per un moment, que en Melero tingués raó i que, al capdavall, hagués estat millor que Forn entrés en un estat de mutisme profund. Va, va, suposem-ho. Si ara imaginem que Forn no hauria hagut de parlar, la cosa té lògica. Però aleshores el que deixa de tenir lògica és que en Melero m’expliqui, per televisió, els consells que li dóna al seu defensat. En què ajuda a Forn que tot el país ho sàpiga? En res. Ajudarà a rebaixar-li a condemna? De cap manera. Aleshores per què Melero vol que Forn calli i, en contrast, ell es posa a xerrar com una merla? Per què davant de la televisió, determinades persones, digníssimes, experimenten aquests lamentables atacs de vanitat, aquests atacs d’innecessari protagonisme?

Melero ha de fer d’advocat i no d’estrella mediàtica. Melero ha de fer d’advocat i no de polític. Aquí el polític, el representant dels ciutadans, és l’honorable Forn, l’autèntic protagonista, el client. Un advocat que fa bé d’advocat té prou feina i no va fent el fanfarró. Tan fanfarró que es permet reprovar públicament, a la sala del judici, davant dels set jutges negres,  l’actuació política dels acusats. Em sembla inadmissible que un advocat cobri per parlar malament dels clients. Perquè les opinions polítiques de l’advocat Melero no ens interessen, tampoc ens importen els seus judicis de valor. Hauria fet millor en utilitzar el temps per repassar les seves referències cinematogràfiques. L’esment a Llum d’agost de William Faulkner estava totalment equivocada, literalment no sabia de què estava parlant. Em comprometo aquí, públicament, a il·lustrar el brillant lletrat quan vulgui per deslliurar-lo del greu error del seu al·legat. Però, això sí, cobrant-li la seva pròpia tarifa, la mateixa que aplica als clients. Aquí tots en sabem de fer bullir d’olla.

Els polítics han de fer de polítics i els advocats d’advocats. Cap professió posseeix la solució màgica al conflicte. Els militars, tampoc

Fa molt de temps que la política catalana pateix aquesta xacra de la judicialització de la política, la del protagonisme injustificat d’alguns homes de lleis. Fa molt de temps que alguns juristes s’han arrogat unes atribucions que no els pertanyen. Els polítics d’avui estan paralitzats per aquesta judicialització i els lletrats fan i desfan com si ells tinguessin la pedra filosofal. La llibertat de Catalunya ha estat substituïda per la llibertat dels hostatges polítics. És com si, per art de màgia, la determinació independentista de Pau Claris hagués estat substituïda per la prudència jurídica de Joan Pere Fontanella. De manera que el darrer intent d’independència, el del mes d’octubre del 2017, va fracassar, entre d’altres moltes coses, per culpa de les fantasmagories político-jurídiques de l’antic vicepresident del Tribunal Constitucional d’Espanya, Carles Viver i Pi-Sunyer. Una personalitat de gran intel·ligència i saber que va dissenyar un ambiciós pla sobre un paper, tant brillant com completament desvinculat de la realitat. Els polítics han de fer de polítics i els advocats d’advocats. Cap professió posseeix la solució màgica al conflicte. Els militars, tampoc.

El judici que ahir va quedar vist per sentència és una lamentable farsa, una operació repressiva de l’Estat espanyol disfressada d’equànime administració de justícia.

El judici que ahir va quedar vist per sentència és una lamentable farsa, una operació repressiva de l’Estat espanyol disfressada d’equànime administració de justícia. Un monumental error històric que tindrà greus conseqüències. No tothom està satisfet d’aquesta experiència farsant, encara que ahir la majoria del personal semblava encantada de la vida. La feina feta pels advocats dels presos polítics va ser molt celebrada arreu. Alguns d’aquests advocats també van expressar que se sentien molt conformes amb la seva pròpia actuació, especialment el lletrat Melero. La satisfacció era tan majúscula que la unanimitat dels mitjans de comunicació independentistes -i catalans en general- els van aplaudir. El jutge del Tribunal Suprem Luciano Varela, el malcarat Varela, en acabar-se la darrera sessió, també va lloar públicament l’actuació dels advocats i els va felicitar. Un altre membre de l’Alt Tribunal ponderava la professionalitat de Benet Salellas. Un intens perfum de professionalitat i de corporativisme entre juristes es va apoderar-se de la sala. Sembla, almenys superficialment, que tothom està encantat d’haver-se conegut.

Crec que la premi Nobel de la Pau, Jody Williams, tenia raó en denunciar que aquest judici ha estat una enganyifa, una terrible comèdia. No és catalana ni tampoc jurista però potser representa millor que ningú els que no hem quedat gens satisfets del judici. Els que pensem que l’estratègia de les defenses ha estat un destacat error. Els advocats defensors han actuat com si s’administrés justícia quan aquest judici, de fet, no té res a veure amb la justícia. Els advocats de la defensa, com que són realment professionals molt bons, han pecat de vanitat. Per la vanitat s’atrapen sempre els més intel·ligents, és una llei coneguda des de fa temps. El cantant Raimon, per exemple, fa anys que cantava que hi ha gent que ha suportat la tortura però no ha suportat l’adulació. Els advocats de la defensa, per pura vanitat, s’han negat a admetre que la seva feina era absolutament inútil. Perquè això no té res a veure amb la justícia. La seva feina no podia servir de res i no ha servit de res. Però és com si sentissin ploure. Els jutges i els advocats adoren el seu ofici. Es posen una toga i es transformen els paios. L’ofici els narcotitza poderosament. S’han passat mesos hipnotitzats, segrestats, per aquest ritual sacrificial del judici a la sala segona del Tribunal Suprem. És com una plaça de toros en la qual hi ha gent que afirma, contra tota lògica, que el toro no pateix. I no admeten cap discussió.

La feina dels advocats és aconseguir l’absolució dels clients. Però en un judici polític, la lògica i la justícia estan fora de lloc

La feina dels advocats és aconseguir l’absolució dels clients. Però en un judici polític, com va assenyalar en les seves conclusions finals el fiscal Javier Zaragoza, la lògica i la justícia estan fora de lloc. No sé si és molt professional donar falses esperances als clients. Potser sí. Potser el metge t’ha de dir que et salvaràs quan tens un càncer terminal, almenys per donar-te ànims. En tot cas la feina d’un columnista polític és la d’anar més enllà dels seus interessos personals i del quedar bé amb la gent important. El bon columnista polític ha de dir sempre al públic el que pretenen realment els actors polítics més enllà dels grans discursos, de les grans frases i de les grans hipocresies. El bon columnista és enemic natural de les unanimitats sospitoses. Hi ha altres advocats, igualment bons professionals, que discrepen de l’estratègia que s’ha seguit en aquest judici. Altres advocats que m’han convençut del que avui he escrit aquí.