De fet, els independentistes tan independentistes que no fan res per la independència primer són uns dropos i després uns col·laboracionistes amb Espanya. En la pràctica és així. Com que som catalans, aquí tothom fa el que li dona la gana, és la marca de la casa, aquí un nouvingut a l’independentisme com Artur Mas primer diu que és independentista, després para la mà perquè li paguem, entre tots, les multes, després —fer-ho després és una idea molt bona, és una jugada mestra— quan ja ha pagat, diu que això de l’independentisme millor que no, que s’hi ha repensat i, ni curt ni mandrós, s’aboca al PDeCat, que en la pràctica és una màquina electoral per treure vots a un dels principals partits independentistes. Els independentistes prèmium que són tan independentistes que han decidit que només ells són independentistes, primer fan una mica de gràcia i després una mica de pena, com l’Alfons López Tena, d’infausta memòria, un senyor que deia que treballava per a la independència — de fet, treballava per a Artur Mas— i ara ho ha deixat estar perquè els catalans, diu, en realitat no volem la independència, només volem xerrar, només volem lamentar-nos-en. Només ho fem veure. I com que els catalans, en realitat, no volem la independència i ell sí que la vol, a l’hora de la veritat, López Tena no fa res, es dedica a xerrar, el que ha fet sempre, i els independentistes continuen fent el que poden, el que saben, el que aconsegueixen fer. És curiós això del processisme, això de l’independentisme fals que només veuen alguns escollits, els independentistes prèmium. Amb tot de corresponsals i d’analistes internacionals, i ningú en parla que hi hagi un independentisme fals. Només el veuen els d’aquí, els independentistes locals que han decidit quedar-se a casa i que només es mouran quan els avisem, quan anem a fer la independència de veritat.

L’independentisme prèmium és la paràlisi i és el derrotisme de tota la vida

El pessimisme independentista és, en el fons, un estat mental confortable. És quan arribes, simultàniament, a la conclusió que, per una banda, no hi ha ningú més independentista que tu i que, per l’altra, la independència, per culpa d’aquests nostres compatriotes tan tebis, no s’aconseguirà mai. Si hem de dir la veritat, entre Esquerra, Junts i la CUP, no podem sentir-nos gaire optimistes, no ens estimulen gaire, no es guanyen el pa que mengen, però tampoc és que els partits de l’espanyolisme siguin gaire convincents ni treballin gaire per al comú. L’independentisme prèmium és la paràlisi i és el derrotisme de tota la vida. És el que, en totes les guerres, suprimeix sempre la censura militar. A un d’aquests savis, un dia, que comparava els nostres polítics separatistes amb generals, li vaig recordar per tuister, que si fóssim en una guerra autèntica, el primer que haurien fet, en qualsevol país, és afusellar-lo per derrotista i per contribuir propagandísticament a la causa de l’enemic. Els que no vulguin col·laborar, els que estiguin tan segurs que tothom menteix que, almenys, siguin tan bons patriotes que no facin nosa, que no ens enfonsin la moral, perquè l’independentisme polític, aquest tan fals, aquest que blasmen, almenys ha aconseguit més que tots ells junts. I sembla que els que volen atrapar i empresonar Carles Puigdemont durant anys i panys és perquè no hi estan d’acord, perquè pensen que l’independentisme va de debò. Vivim en un món complicat i traïdor, però és bo recordar, precisament avui, allò mateix que proclamava J.F. Kennedy quan deia que “no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”, bastant similar en el fons a la sentència de Francesc Macià en el discurs de proclamació de la República catalana del 1931: “Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (189) Junts per Esquerra Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (188) Catalunya colonitzada Jordi Galves