Quatre províncies espanyoles, tan províncies i tan espanyoles com Sòria o Cuenca o com Melilla o Las Palmas foren aquelles províncies del Sàhara i la província d’Ifni i la de Fernando Poo i la de Río Muni. No eren administrativament colònies, formaven part de la sacrosanta i indivisible unitat de la pàtria espanyola, però ja les podeu veure ara, les dues primeres ocupades pel regne del Marroc —excepte una petita part del Sàhara de sobirania autòctona, protegida per Algèria— i les dues darreres conformant l’Estat independent de Guinea Equatorial. La sobirania nacional espanyola no era exercida per les Corts Espanyoles sinó pel general Franco el qual, com a sobirà accidental però plenipotenciari, feia i desfeia de manera discrecional i amb un poder absolut. Decidia tot sol el que, en teoria, pertanyia a tot el poble espanyol, però en realitat no feia res diferent del que feien altres països democràtics com França o el Regne Unit: descolonitzar l’Àfrica, amb l’excepció de les Canàries, de Ceuta i de Melilla, que són terres tan espanyoles com anglesa és Gibraltar. Quan ha calgut Espanya s’ha desfet dels territoris que li ha convingut per assegurar la pau o per mantenir l’estabilitat del país. Mentre que l’actual Estat espanyol té una extensió de 505.370 km², els territoris africans dels quals es va anar desfent sumen 295.551 km², alguns independitzats amb innecessari vessament de sang, com en el cas de la crisi de les banderes de Guinea Equatorial de 1969, quan la independència d’Espanya ja era un fet establert i negociat amb supervisió internacional.

I és que la Guinea Equatorial, el Sàhara i Ifni, al final, eren més una nosa que no pas un negoci, com quan van ser ocupades militarment per l’exèrcit espanyol. L’orgull nacionalista i militarista tot d’una va cedir davant de la importància del peculi. Sense l’al·licient dels diners retenir un territori que no vol formar part d’un país no té gaire sentit. És el que va pensar, fa pocs anys, el Govern de Praga quan els eslovacs van reclamar, una vegada més, la independència. Que se’n podien anar a pastar fang, que l’Eslovàquia els costava més diners i maldecaps que satisfaccions i beneficis, i que, per tant, quedava dissolta Txecoslovàquia per sempre més. Segurament no haurien pres aquesta determinació si Bratislava hagués estat la zona més rica, si el territori eslovac fos comparable a Catalunya, una de les regions més dinàmiques i riques de la vella Europa. Al capdavall, per poc que es miri, hom veu clarament que al darrere de les grans proclames nacionalistes hi ha sempre l’avidesa dels diners. Espanya no vol marxar de Catalunya, essencialment pels diners, perquè la independència del país suposaria perdre el 25 % del PIB: I una xifra incalculable, apocalíptica de veres, si el País Valencià i les Illes Balears també se separessin de l’Estat espanyol, juntament amb Euskadi. No s’han encastellat a casa nostra perquè Inés Arrimadas s’inventi una violència inexistent. És al revés, la filla del policia s’inventa una violència inexistent perquè Espanya pugui encastellar-se a casa nostra. Catalunya, naturalment, també pensa en els diners, en el pèssim negoci que és Espanya, un Estat que mantenim des de fa molt però que sempre actua contra els ciutadans catalans, contra la llengua i la cultura catalanes, un Estat que només vol tenir presència a Catalunya per cobrar impostos i anar tirant de l’economia productiva. Pels diners, i tant, un motiu tan noble com qualsevol altre, els Estats Units van separar-se del Regne Unit en temps de Jordi III. En defensa de la propietat privada es basteix la democràcia contemporània. Els ciutadans són electors i contribuents i, en qualitat de contribuents i electors, organitzen les seves estructures polítiques. Si l’Estat no compleix la seva part de l’acord està justificat el tancament de caixes, està justificada l’aturada de l’economia. Perquè l’economia pertany a qui la genera i no pas a qui en cobra els impostos.

És en aquest sentit que la iniciativa dels CDR d’aturar el país a través d’una vaga general indefinida té tot el sentit. A la pregunta, inevitable, de si l’economia catalana podria aguantar aquest repte potser cal respondre amb una altra pregunta: ¿Podrà aguantar l’Estat espanyol sense cobrar dels catalans? ¿Qui hi té més a perdre i qui hi té més a guanyar? No, la independència no vindrà ningú a regalar-nos-la, de franc, perquè hem participat en una rifa.