Com més incompetent és un individu o un organisme, més confon els límits entre la seva feina i la feina dels altres, viu en una nebulosa. Com que, de fet, s’adona, encara que sigui de manera inconscient, que no fa en absolut la tasca que hauria de realitzar, per la mateixa raó i perquè acaba tenint molt de temps lliure, s’incrusta on no el demanen. Així el porter desvagat, verbigràcia, que no escombra el portal, en canvi, té temps de resoldre els problemes sentimentals de tot el veïnat. O l’estudiant que no estudia es posa a fer, desinteressadament, les alineacions de diversos equips de futbol com si fos un consumat entrenador. Als jutges els passa això mateix. Quan no són competents per a una causa, són capaços de sentenciar sobre el sistema mètric decimal i, fins i tot, sobre la combinatòria cromàtica en els nous vestits de la col·lecció primavera-estiu de les Galeries Lafayette. Comencen declarant-se competents per fer un judici polític, com el que s’està realitzant a la sala segona del Tribunal Suprem, sobre uns fets sobre els que ja s’han pronunciat diversos tribunals europeus i, després, ja s’atreveixen amb tot. Un assassinat és assassinat aquí i al Canadà, sobre això han de treballar i treballen els tribunals de justícia. Un conflicte sobre la propietat d’un galió espanyol ple de monedes d’or, recentment descobert per uns submarinistes, també és un afer en el que ha d’intervenir el tercer poder. Però quan es tracta de dictaminar sobre actuacions polítiques, sobre referèndums organitzats per l’administració ordinària de l’Estat a Catalunya, això que anomenem de manera generosa Generalitat, sobre conflictes d’índole política, els jutges haurien de proclamar-se incompetents i molt enfeinats.

Quan, per ambició i arrogància casernària, com en el cas del jutge Marchena, el pare de la nena, s’accepten fer tots els papers de l’auca, vet aquí que es fa el ridícul més ressonant, com en la sessió d’ahir, que fou un autèntic escàndol, una pèrdua de temps en qüestions burocràtiques i formals. Una malversació dels diners del contribuent. El Tribunal Suprem té temps per passar-se tot el dia fent veure que fa alguna cosa de profit quan tots vam poder veure que només fou una tàctica dilatòria per fer-nos donar voltes sobre el no res. Això sí, el mateix Tribunal Suprem té temps, en canvi, no només per avalar la suspensió que es va produir del Govern del president Carles Puigdemont a través de l’aplicació abusiva i il·legal de l’article 155 de la Constitució Espanyola, també té temps per presumir. És una decisió previsible. El que ja no ho és tant és l’argumentació absolutament abusiva, improcedent, incompetent, pròpia de qui es fica allà on no el demanen. Una cosa és fer costat, com a tribunal polític, a les decisions repressives del Govern de Mariano Rajoy. I una altra molt diferent és sentenciar que Carles Puigdemont va deixar d’actuar “des de la lògica”. Una institució que fins fa quatre dies tenia penjat un santcrist a la sala de plens on es desenrotlla el judici, un tribunal que, de vegades, no troba les proves, o les fotocòpies o els documents gràfics, que no porta un control dels testimonis i algun ha volgut declarar dues vegades, un tribunal que fins ara no ha deixat veure els vídeos, un tribunal que ens fa perdre dies i més dies en minúcies, ara aquest alt tribunal se sent legitimat per parlar de lògica? Quina lògica? La lògica que els ha dut a prohibir fins i tot el color groc? Quina ponderació i mesura, quina prudència i equilibri, tenen aquests hooligans de l’arrogància suprema que volen determinar també el que és lògic i el que no és lògic?

Jordi Galves
República belga (196) La desunió fa la forca Jordi Galves
Jordi Galves
Extrem dret (46) Pell de talp Jordi Galves