Un bon escàndol sexual és la millor manera de celebrar el vuit de març. D’aprendre com està feta la naturalesa humana més enllà de les proclames polítiques. Quan un periodista, especialitzat en el cas Palau, va dir un dia a la televisió que ho explicaria tot sobre la corrupció de Fèlix Millet i Jordi Montull excepte la part sexual, vaig pensar que era un error, que alguns codis deontològics de la premsa més hipòcrita s’estaven imposant entre nosaltres. I en aquest cas, erròniament, perquè l’ull del vent d’aquella tempesta, de tot aquell deliri de diners i poder, conegut com a cas Palau, el forat del pany per on podem mirar-li la cara a l’autèntica corrupció, era a través del sexe, només era possible si entenem que la depredació sexual, la impunitat sexual, és el centre de tot el nostre problema. El poder sense contrapoder, és a dir, l’abús del poder, porta inevitablement a estimular la part més reptiliana del cervell humà, el que busca allò que els antics romans anomenaven afrodísia. No només és un tòpic que els emperadors de Roma fossin dibuixats com uns senyors amb un gotim de raïm a les mans, presidint un enorme festival de sexe i de violència. No és cap exageració poètica que la pel·lícula Il divo, de Paolo Sorrentino, doni tanta importància al deliri eròtic en el seu apassionant, veraç, retrat de la Itàlia de Giulio Andreotti. Hi ha psicòlegs que afirmen que hi ha persones que fan política, no totes, lògicament, perquè busquen diners. Altres que busquen poder. I d’altres, sexe. El més curiós de tot, és que en alguns casos que han transcendit, tots tres al·licients es barregen, es confonen i ja no podem destriar quin és el més important. ¿Algun dia la nostra societat tindrà el valor d’explicar el perquè de la corrupció de Jordi Pujol des d’aquesta perspectiva, més respectuosa amb els fets contrastats i coneguts?

Els famosos escàndols de Dominique Strauss-Kahn, de Woody Allen, de Plácido Domingo, de Harvey Weinstein, de Bill Cosby, de tants i de tants altres, ens deixen entendre que la nostra societat té un greu problema amb les personalitats que acumulen poder i que l’exerceixen sense límits. I que només la premsa anglosaxona té, ara per ara, el valor d’encarar-s’hi. A casa nostra els periodistes ens trobem davant d’un dilema terrorífic. Si callem podem semblar còmplices. I si parlem podem semblar inquisidors. Un bon embolic, tot plegat.