Recordo una societat catalana rància i vivament hipòcrita. I ara la hipocresia ens repugna força, es paga ben cara, sobretot en política. Jo recordo una societat catalana que s’amagava sigil·losament i es feia por a ella mateixa, una societat de xiulets i cops de colze, atrapada en tot de misèries domèstiques i en una teranyina de prevencions, una societat governada per la conveniència que votava Convergència. O pel PSC, que en això era pastat i perfectament intercanviable. Naturalment, els diners i el sexe, com passa per tot el planeta, nuaven ben fort tots aquells misteris sords i gords, tots aquells fatics, tots els fingiments de la formidable, pairal, hipocresia catalana. Però, naturalment, aquesta paraula no es feia servir pas, que és massa tocada i posada, del que es parlava —però només en algunes ocasions perquè el nostre mal mai no vol soroll—, era d’allò altre, dels fariseus, de no estirar més el braç que la màniga, de ser formal i, sempre, sempre i tothora, com si fos una obsessió cega, de voler quedar bé. Que era i serà el passaport ideal per quedar sempre malament amb tothom, arreu dels punts cardinals. Per això els catalans som tan antipàtics i mal vistos, tan ferotgement individuals i tan incomprensibles per a un estrany que no té ni temps ni ganes d’endevinar-nos. Tot això dit amb el desvergonyiment que suposa fer qualsevol mena de generalització antropològica sobre la rica i complexa generalitat de Catalunya, escrita així, amb gloriosa minúscula.

Sembla, en tot cas, que ara els costums socials estan canviant i no necessàriament estan canviant per anar pitjor, com sempre pontifiquen les persones que posseeixen anys i ulleres. El país més recent, el jovent que ara puja, és notable sabedor de l’anglès i, juntament amb la gramàtica nord-americana, sembla que alhora va empeltant-se de formes de civilització ianqui, de maneres de fer que acaben per millorar-nos, de modernitzar-nos. El rebuig a la hipocresia i a l’ambigüitat és avui un fet incontestable en les noves maneres de fer política. La veritat ens farà lliures i la passió, el sentiment, pesa més que el seny, un cop s’ha vist que el seny podia ser només una astúcia per emmascarar l’acolloniment del personal, una manera de perpetuar una hipocresia social que no mena enlloc. El sentiment, l’emoció, avui reclamen dignitat i respecte social perquè  convenç més que cap altra activitat humana. Que passi l’aire. En els nous valors de la nostra societat no avergonyir-se de les emocions i dir la veritat no només no es considera obscè sinó molt saludable. Convenient.

Tot això explica perquè el nen bufó i escandalosament modern, anomenat  Andreu van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras, ahir va emocionar-se públicament a la Sala de Tortures del Tribunal Suprem. I va produir un silenci d’alguns segons que alguns van considerar legítim, desinfectant, potable. I d’altres, un recurs teatral i incòmode, com ara el jutge Marchena, el pare de la nena, que com sempre que no entén alguna cosa, la menysprea i se’n fot, que no només es pensa que sap molt de dret sinó de moltes altres coses i pot anar alliçonant els altres. Aviat arribarà el dia que ens recomanarà algun remei per a la psoriasi o per al mal de queixal, algun dia cobrarà per consells publicitaris. Se sol dir que som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules, però un xarlatà com Marchena, que tot ho decora amb arabescos retòrics, que tot ho desborda amb eufemismes i pomposes paraules, no està disposat a discutir-ho. Ell no aprèn perquè ve après de casa, ell no dialoga, ell sentencia. Com no podia ser d’altra manera, per alguna cosa és “la ploma magistral de la carrera fiscal” segons el conegut rodolí de l’ex fiscal general del Estat Eligio Hernández, el seu protector i un home dels que ja no en queden, practicant de la lluita canària, i conegut com “el Pollo del Pinar” per haver nascut en aquesta bonica localitat de l’illa d’El Hierro, on tan pot ser que hi treguin metall o que s’equivoquin.

Ahir Andreu van der Eynde va emocionar-se i no va ocultar que s’havia emocionat. Perquè ahir vam sentir com ciutadans anònims narraven com van ser salvatgement agredits per una policia que paguen amb els seus impostos. Ahir vam tenir el testimoni en carn viva de la brutalitat de la repressió, de la violència innecessària, indiscriminada i irresponsable d’unes forces del desordre i de la venjança. De policies que no duen defenses sinó porres. Ahir no era moment per a la hipocresia, per a l’eufemisme, per a la crueltat, sinó per a la denúncia, almenys per a la major part dels catalans, i així ho va entendre perfectament l’advocat Van der Eynde. El jutge Marchena va preferir burlar-se’n. Va preferir fer l’hipòcrita. Va fer com els catalans de la vella política. Com aquests polítics que sempre han mirat de quedar bé. Duran Lleida que abans deia que treballava per Catalunya i ara diu que treballa per Aena. O Santi Vila que deia que treballava per Catalunya i ara diu que treballa com un professional liberal de Manhattan. Com Enric Millo, que abans deia que treballava per Catalunya i ara diu que és català per casualitat, “per error” va dir ahir i que ara treballarà per a la Junta d’Andalusia com si hagués nascut al sud de Despeñaperros. La veritat s’ha de dir. Tenen uns noms tan amistosos que és impossible no estimar-los.