Esteu encantats, barrufets, independentistes tots, per la destitució del coronel Pérez de los Cobos, esteu contentets, oi? O sigui que us penseu que d’alguna manera remota, ja que Déu escriu amb ratlles tortes, ara, per pura casualitat, perquè s’acosta Nadal, ara s’ha fet una mica de justícia i s’està restituint la veritat, s’està castigant un dels responsables de la repressió contra Catalunya? De veritat que us ho penseu? Perquè a vosaltres, de fet, us importa molt qui és el cap de la comandància de la Guàrdia Civil de Madrid? Perquè el seu substitut segur que us agradarà i ara el món serà molt millor. Molt bé. I em voleu fer creure que qui ha començat aquesta operació de neteja contra la ultradreta armada, de la ultradreta finançada pel pressupost de l’Estat, no és sinó un gran amic nostre i de Catalunya, el defensor de la veritat i de la justícia, el conegut ministre-jutge, el comte-duc Grande Marlaska? L’hàbil repressor que va fer detenir independentistes fa pocs mesos, sense proves, i que sempre ha aplaudit i defensat la brutal repressió del primer d’octubre de 2017? Que santa Llúcia us conservi la vista. Que el govern de Pedro Farsánchez menteixi a cada moment no vol dir que ens hàgim d’empassar les falsedats de la seva propaganda. Que els de Vox i els de Podemos es barallin no evita que sempre s’acabin unint quan ho demana l’ocasió. Perquè tots ells estan d’acord en una cosa ben important, ben significativa: que la millor contraproposta, pràctica, realista, al projecte d’independència de Catalunya és la destrucció de Catalunya com a nació, com a identitat col·lectiva i com a autogovern. La velocitat i la intensitat de la destrucció varia, segons quin sigui el vostre interlocutor, segons la mala consciència que tingueu al davant, però aquest és el gran projecte que uneix Espanya. L’anticatalanisme sense complexos.

Una jutgessa, Carmen Rodríguez-Medel, filla de guàrdia civil, vol saber si el govern del PSOE-Podem va actuar —o no va actuar— de manera temerària decretant el confinament contra la pandèmia, massa tard, de manera imprudent i criminal. Vol saber si s’haurien pogut salvar moltes vides i bona part de l’economia de l’Estat si s’hagués actuat prou abans. Si Madrid no s’hagués convertit en un focus mundial de mort. Vol determinar si el delegat del Govern a Madrid, José Manuel Franco, si el director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat, Fernando Simón, si el govern espanyol, en el seu conjunt, va amagar informació als ciutadans per motius polítics, per raons d’oportunisme polític. Concretament durant la manifestació feminista del 8 de març. I per saber si la informació de la qual disposaven, realment, els responsables era diferent de la que van proclamar als quatre vents, la jutgessa pren la iniciativa i parla amb la policia judicial, amb la Guàrdia Civil, concretament amb Pérez de los Cobos i demana un informe. Un informe que, necessàriament, ha de ser secret. Una jutgessa, ella soleta, es posa a investigar el govern d’Espanya. I quan el ministre-jutge Marlaska s’assabenta que el tercer poder està investigant l’actuació del primer poder, de l’executiu, fa el que se sol fer en una república bananera. Demanar a la policia que li deixi veure l’informe. Vol saber el contingut de l’informe, perquè vostè no sap amb qui està parlant, que sóc ministre. I exigeix al coronel Pérez de los Cobos que li lliuri els papers. I es veu que el coronel s’hi nega. Precisament ell, un coronel que va arribar tan amunt gràcies a Alfredo Pérez Rubalcaba, que tothom sap que fou un gran benefactor de la humanitat. I com que el coronel s’hi nega el ministre el destitueix de manera fulminant. Però sense dir-ne l’autèntic motiu, que Pérez de los Cobos és acomiadat per negar-se a saltar-se la llei.

Sembla que la credibilitat del govern de Farsánchez no pot reduir-se encara més, una mica més, però la veritat és que ho aconsegueix cada dia que passa. El joc de les mentides, de la propaganda desvergonyida i de les il·legalitats no sembla que tingui aturador. Les explicacions del govern, sempre canviants, sempre provisionals i contradictòries em demostren que som davant d’una inacabable bola de falsedats que cada dia miren de tapar de manera improvisada. I desvergonyida, perquè ja els és igual que es vegi que estan mentint. Quan l’home amb les mans més netes d’Euràsia, José Zaragoza, va acusar Puigdemont i els seus d’haver-se contaminat col·lectivament a Perpinyà el 29 de febrer, contra qualsevol evidència mèdica, contra qualsevol informació a banda i banda de la frontera, vaig estar segur d’un fet. Que l’acusació era una mentida que intentava de tapar la culpabilitat del que va passar a Madrid el 8 de març. Una ciutat aleshores ja fortament contaminada. I que associar el virus a l’independentisme era una possibilitat per amagar l’autèntica veritat. Que el centralisme de Madrid, que l’espanyolisme, ha causat moltes morts i una catàstrofe econòmica sense precedents.

Pérez de los Cobos no és ningú en aquest conflicte. Ni és el responsable de la repressió contra Catalunya, encara que el seu posat fanfarró el va fer guanyar, merescudament, totes les antipaties. En una societat de dret, democràtica, en una societat civilitzada, la justícia és per a tothom, també per als feixistes. Perquè si no és així, aleshores entrem en el territori de l’abús, de la justícia a la carta, en el territori de la justícia del jutge Marchena. Segons qui sigui l’acusat, així és la justícia. Una justícia que condemna Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a molts anys de presó perquè són independentistes i, en canvi, tolera, sense conseqüències les manifestacions de l’altre dia. La justícia que jo vull per al meu país no pot ser la de Pancho Villa, que era tan expeditiva com temperamental, tan superficial com criminal, tan espontània com terrorista.