La causa dels catalans és la causa dels drets humans i de la dignitat. És una causa noble que se situa en el bàndol correcte de la història, una causa noble que, tot defensant el dret de ser de Catalunya, alhora defensa el dret de ser dels altres. Es pot ser independentista sense ser alhora ecologista, partidari de la cultura o dels drets humans? La dels catalans és exactament l’estratègia contrària, inversa, dels assassins d’ETA i dels assassins de Lasa i Zabala, l’estratègia contrària del crim d’estat i del crim de Terra Lliure. Ho dic perquè, precisament, la societat catalana podria haver fet costat a la violència, al terrorisme, per aconseguir la llibertat de Catalunya i va decidir de rebutjar-ho àmpliament. Alguns s’han atrevit a dir que això és perquè els catalans som poc homes, poc valents. Aquests provocadors obliden que la causa legal iniciada per Carles Puigdemont a Europa ha fet més mal a l’Estat espanyol que totes les bombes i tots els cadàvers del terrorisme junts. Sense matar ningú. Per això, internacionalment, la causa dels catalans, suscita admiració, perquè som com el Quebec o com Escòcia, no com l’Estat islàmic. 

Som els primers pobles de la història que reclamen la llibertat nacional d’acord amb el pacifisme i el nítid rebuig a la violència. Precisament per aquest motiu no van extradir ni extradiran mai Carles Puigdemont pel delicte de sedició. Perquè sense violència no hi ha sedició. Això ho té clar qualsevol jutge mínimament competent. De la mateixa manera que ningú et pot acusar d’assassinat si no hi ha cap mort. Els jutges d’Alemanya, de Bèlgica, d’Escòcia, d’Itàlia, que han pogut empresonar i lliurar els exiliats a les autoritats espanyoles no ho han fet. Tots els han posat en llibertat. Tots han acabat fent costat a la causa dels catalans, encara que el que s’esperava és que fessin costat a Espanya. Precisament perquè Catalunya s’ha situat en el costat correcte de la història. Perquè la situació d’Espanya és insostenible en el temps.

Contra tot pronòstic, Jean Richard de la Tour, advocat generalíssim del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, s’ha posicionat fa pocs dies a favor d’Espanya. Ha defensat en la darrera vista que Carles Puigdemont i la resta d’exiliats han de ser lliurats a les autoritats espanyoles perquè els massacrin. Perquè entre estats membres de la Unió, entre socis i amics, com són Bèlgica i Espanya, hi ha d’haver confiança mútua. Com si el reglament vigent no estipulés, perfectament, que els jutges, abans de procedir a l’extradició, primer han de verificar si els delictes imputats són autènticament delictes. Ho diu el reglament. Com si els jutges haguessin de confiar sempre en els estats i no confiar mai en els ciutadans. Com si les humiliacions, insults i privació de llibertat que han hagut de patir els presos polítics, d’Oriol Junqueras a Jordi Cuixart tinguessin alguna justificació més enllà de la venjança política i la violència espanyolista. Com si la justícia fos allò, sí, allò, aquella comèdia grotesca que vam veure al Tribunal Suprem d’Espanya. A Antonio García Ferreras li va agradar molt l’actuació de Manuel Marchena. Va arribar a dir-li a Salvador Sostres a una entrevista que Marchena havia estat Bach. Johann Sebastian Bach. Ho recordo perquè cadascú té la credibilitat que té. I no conec cap especialista en música d’orgue que sigui confident i agent de la policia patriòtica.

La justícia és justa quan és desconfiada. Quan pressuposa d’entrada que l’acusat és innocent i l’acusació és falsa. Quan determina que els delictes s’han de provar primer i no s’han de donar per fets. La justícia de la Unió Europea no pot defensar que en tenen prou amb la música de Marchena, perquè és música militar. I perquè la cassació, el principi del jutge natural, els diferents nivells de la justícia, les revisions de casos jurídics, es fonamenten precisament en el principi garantista, de desconfiança d’un jutge sobre un altre jutge. En el principi que l’acusat ha de tenir sempre el benefici del dubte i el fiscal ha de demostrar la culpabilitat. Fixeu-vos com el cas dels exiliats catalans és un cas de drets humans i no hem dit ni una paraula sobre l’independentisme ni Catalunya. La nostra causa és legítima, noble, perquè se situa en el costat correcte de la història.