M’ha sabut greu de veritat. Ahir va traspassar l’últim senyor de Barcelona, dels que ja no en quedaven. De fet, fa anys i panys que soterrem distingides personalitats, a les que ens agrada anomenar l’últim senyor de Barcelona, i segur que durant els propers anys encara n’assenyalarem molts més, mentre anem abocant palades. Deu ser perquè pensem que les noves generacions, suposadament amb la millor formació, no es comporten gaire diferent dels apatxes cinematogràfics. I perquè Barcelona cada dia és més grollera i inhòspita, com correspon a una gran ciutat contemporània. Sí, ahir va traspassar José María Gay de Liébana Saludas, curiós, savi, bonhomiós, divertit, encisador, eminent economista i popular rostre de la televisió. Ell ja mirava de ser dels de la seva banda, prudent, indirecte, amb el nom perfectament castellanitzat, amb el carnet del RCD Espanyol, amb aquella manera de fer tan educada i cordial, pròpia del català al que li han dit que no sembla català de tan bella persona com brilla dins la nit independentista. Ell ja mirava de no estirar més el braç que la màniga en res, de no semblar peculiar, aquesta és la veritat, però sempre acabava trobant el mateix perfecte ignorant ⸺ són infinits i indistingibles ⸺ que s’acarnissava amb el seu cognom sospitosament català. Ho vaig veure un dia pel televisor. Gai, com que gai? Del Beat de Liébana o Sant Beatus no n’han sentit parlar, d’això no, encara que sigui ben castellà, però troben estrany que algú tingui aquest cognom de Gay, com és que algú s’anomena així? No pot ser. Sobretot perquè a l’Espanya carca el pitjor que pot ser una dona és una meuca i el pitjor que pot ser un home és sodomita. Com que Gai? La cultura catalana sempre és un misteri incomprensible per als espanyolíssims.

Del cognom Gay ⸺o Gai, l’ortografia pot variar⸺ no hi ha dubte que és d’origen català i occità, tal i com ens demostra l’heràldica consignada en els armorials. Hi podem veure sobre un blau intens un magnífic castell de plata, d’on en surt un gall rampant, també de plata, que canta. El gall que treu el nas i alegra el món. Hi ha gent que s’anomena Gay a Catalunya, segons internet 667 persones i 1.021 en el conjunt dels Països Catalans. Mentre que a França en trobem 18,418 i als Estats Units 36,586, el país que té més ciutadans amb aquest patronímic. Tot ve d’allà mateix mateix, de la idea subversiva de l’alegria, del que és vistós, animós, del goig, de la satisfacció. És una paraula que s’expandeix arreu d’Europa quan la revolucionària poesia dels trobadors esdevé la tecnologia social més important per a l’amor i les relacions físiques. Contra la tristesa de la societat benpensant i hieràtica dominada per l’església. De la mateixa manera que la paraula anglesa football va penetrar en tots els idiomes a mesura que l’esport rei es feia sobirà en la societat del segle passat, l’alegria, el joi, va esdevenir durant l’Edat Mitjana un valor social indiscutible, un sentiment de referència que transformava en gaies, en alegres i optimistes, un seguit innumerable de coses, de coses que fins aleshores no ho semblaven pas. D’aquí que al nostre país tinguem tants indrets anomenats Montgai. I d’aquí que el mot passés al castellà antic com a gayo, a l’italià gaio, al basc jai, i al francès gay, que l’exportà com tant i tant de vocabulari a l’anglès. Que és on volíem arribar.

Gràcies a Oscar Wilde i al seu entorn es denomina avui gai a l’homosexual, en contra de l’opinió de Marcel Proust que s’estimava més una altra paraula. I mentre que el terme lesbiana té un referent literari i de gran dignitat ja que fa referència a Safo de Lesbos, com més passa el temps, més inapropiat sembla aquest terme. Més confusionari. El gai és gai? N’estem segurs? Més que els que no són del ram de l’aigua? Alegre, de vida alegre ho són les prostitutes, les vídues alegres, els personatges que somriuen com babaus en els manicomis als quals han fos la identitat pel pecat de ser homosexuals. Provin a deixar-se dir alegres, a veure si els agrada. Francament, ¿gai és una paraula adient per denominar una realitat sexual que aspira a la normalitat social, i per tant, a la intranscendència? El súmmum de l’estultícia és quan trobem algun jove cosmopolita català i pronuncia gay a l’anglesa, sense adonar-se que és una paraula de la llengua pròpia. Volta el món i torna al Born. Born, aquí tampoc no cal l’accent de Massachusetts.