Avui és la festa del Xai, l’Id al-ad·ha, la Tafaska o festa del Sacrifici per als nostres compatriotes de religió musulmana. La festa gran dels seguidors de Mahoma, de Mafumet, com es deia antigament, és una solemne celebració que commemora el cèlebre episodi en què Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac per mandat diví. En el darrer instant, segons el relat, quan ja li tenia el ganivet al coll, amb un sadisme molt propi de l’època veterotestamentària, l’Altíssim li va llançar la contraordre d’“Atura’t, Abraham, atura’t” a través de l’arcàngel Gabriel, de tal manera que, al final, el submís patriarca va poder sacrificar a Déu un simple xai en el lloc del pobre vailet indefens. L’episodi és judeocristià, bíblic i alcorànic —Isaac és substituït per Ismaïl segons la versió de l’islam—, pertany a la llarga tradició que comparteixen jueus, cristians i musulmans, i d’aquí ve, per exemple, que Jesús, el sacrificat, sigui anomenat pels seus seguidors l’anyell de Déu, el contra-Isaac, el xai que al final sí que és executat. “Per què m’has abandonat?” es pregunta en la creu el fill de Maria. Aquest poderós i antiquíssim mite religiós del xai sacrificial ens parla d’un món cruel i terrorífic del que podem dir, com a mínim —per no estendre’ns—, que aleshores la comunicació amb Déu es considerava permanent, fluïda i inequívoca, que els drets de la infantesa i dels animals encara estaven per explorar i, també, que la sang brollava, generosament, amb gran protagonisme i efectisme. Amb models com aquest, no és estrany que, en altres èpoques que voldríem creure ingènuament ja superades, la mort violenta fos ben habitual i que sovintegessin les més carnisseres guerres de religió. El mateix Déu que ordena a Abraham que mati allò que més havia desitjat tenir, un fill, després prohibeix als humans matar ningú a través dels famosos Deu Manaments que lliura a Moisès al Sinaí. Les religions no han estat mai pacifistes i ni es pot dir que ho siguin ara. Tant les monoteistes que neixen del patriarcat d’Abraham com les orientals, com avui mateix saben els pobres rohingya, la minoria musulmana de Birmània, perseguida a mort pels budistes. La història de les religions és una història de sang permanentment vessada.

De manera que, quan tot sovint, es proclama amb solemnitat que totes les religions són respectables, no és una idea que necessàriament hagi de ser compartida. Són les persones les que mereixen el nostre respecte i no pas les idees o les conviccions espirituals. Oimés en una societat democràtica com la nostra, tan miserable i assassina com qualsevol altra de la història, d’acord, però que, almenys, s’avergonyeix —o diu que s’avergonyeix— dels crims de sang, de les tragèdies humanes. Quan la senyora Halima, la mare de dos dels terroristes de Ripoll afirma que “ells, els morts, estan millor que nosaltres” es fa un enorme silenci que no només és de commiseració i de respecte pel seu immens dolor, també és el silenci d’una discrepància fonamental sobre el valor que culturalment donem a la vida, aquesta senyora i molts dels seus conciutadans. Quan se’ns informa que Abdelouahab Taib, l’atacant de la comissaria de Cornellà, en realitat no era un terrorista, perquè si hagués estat un terrorista no s’hauria enfrontat amb una Mossa de l’Esquadra perfectament armada, veiem quin formidable poder, diabòlic, pot arribar a tenir la religió. Taib no era un terrorista que podia haver matat un veí desarmat sinó un homosexual que s’avergonyia de la seva condició i temia, més que a la mort, la intolerància de la comunitat musulmana contra els gais. Cal assenyalar-ho amb el dit. De vegades, les víctimes estan tan desesperades, tan ferides per dins, tan en contradicció amb el rigorisme religiós que les ofega, que opten per ajusticiar-se elles mateixes. Als Estats Units hi va haver, fa temps, un cas similar amb un altre gai islàmic. Donat que el suïcidi no forma part de l’esquema cultural d’un bon musulmà, ¿quina millor idea que morir per la religió, al crit d’Al·là és gran per fer-se perdonar la vergonya de Sodoma, per testimoniar un profund amor cap als seus que no l’estimen, que mai no l’acceptaran, amb la rúbrica inapel·lable de la sang? No torneu a dir que Déu és amor ni a predicar teories, expliqueu la història completa, tal com és, sense oblidar com viuen la religió els éssers humans, que és l’únic que compta. Les persones. Molts musulmans deuen pensar que, com a homosexual, està millor mort, que està millor que nosaltres. Jo no.